cròniques de comiat

Aquesta passada primavera vaig assistir a una xerrada que feia l’escriptor Sergi Pàmies al Port de la Selva. Va ser una conversa distesa sobre la seva vida i inici com a escriptor, on no hi va faltar aquell sentit de l’humor tan àcid que el caracteritza. Entre les seves memòries va fer molta referència a la seva mare, la Teresa Pàmies, tot i que no tant com a escriptora sinó com a mare catalana que va criar-los a París, que els parlava en castellà perquè no sabia si mai podria tornar a Catalunya. En un moment determinant de l’adolescència dels fills i que no apareix reflectit a cap Viquipèdia, l’escriptora lleidetana va decidir que havien de tornar llavors perquè del contrari ells (el Sergi i el seu germà gran), arrelarien a París i ja no voldrien marxar de França. Era l’any 1971. Van viatjar fins a Barcelona i va ser allà quan l’escriptor va aprendre el català, en una de les poques escoles catalanistes que hi havia a la capital catalana. Davant les oïdes atònites dels assistents ens va explicar com després d’uns anys a Catalunya, parlant amb la seva mare per telèfon, van fer el canvi de manera natural al català i des d’aquell dia mare i fill es van dirigir en aquesta llengua.

La Teresa Pàmies és d’aquelles escriptores de qui sempre n’havia sentit parlar però que mai havia llegit. Una mai sap com s’expressa un escriptor fins que el llegeix. En escoltar el Sergi Pàmies vaig pensar que segurament seria una escriptora clara i oberta, d’avançada mentalitat. I després de llegir-la afegiré: d’una exquisidesa literària rotunda.

He llegit les seves Cròniques de comiat, homenatges pòstums a amics seus que la Teresa Pàmies va escriure per a l’Avui. No són obituaris habituals. Són petites biografies condensades i narrades des de l’afecte i l’admiració que ella tenia per aquestes persones, algunes conegudes, moltes anònimes. Només començar-lo, farà gairebé un mes, vaig arrancar a plorar un dia a la nit i vaig haver de deixar-lo. Amb la mort de la Maria Pidemunt explicava el moment en què vint-i-vuit anys abans, un funcionari de presons li donava un sac amb la roba del seu fill afusellat amb un tret al clatell pels seus ideals comunistes. O amb la de la senyora Fisher, veïna seva quan va estar exiliada a Praga, i que va embogir perquè els nazis van exterminar el seu fill de tres anys al crematori d’Oswietchim per l’origen jueu del seu pare.

La setmana passada a la nit llegia al meu fill Llibert l’Adéu de la mare, i em vaig emocionar tant que em va dir “mama, què et passa?”. Hi narrava l’adéu a la mare del Joan Manuel Serrat, explicant els detalls d’una cerimònia sentida on el cantautor va evocar la Cançó de Bressol dedicada a la seva mare i recordant el seu avi (l’abuelo) afusellat pels feixistes i els tiets materns també morts a la guerra. La Pàmies ja denuncia en aquesta crònica com d’injusta ha estat una part de la societat catalana amb ell per la seva fidelitat als seus origens aragonesos i catalans, i la defensa d’aquest mestissatge “d’una Catalunya viva que garanteix el seu futur en la convivència de tots i de totes els que l’han feta i la fan”. Paraules que va redactar l’agost del 1995 i que vint-i-set anys després podríem repetir. Jo també sóc del parer que molta gent nostra està sent molt injusta amb en Serrat, poeta i cantant que ens ha descrit una realitat d’a peu de carrer i emocionat com pocs.

En aquestes cròniques no s’oblida dels seus companys del partit comunista, ni dels supervivents dels camps d’extermini nazis, ni de tants escriptors i amics, des del José Agustín Goytisolo, que es va suicidar llençant-se per una finestra, fins al Xavier Benguerel, escriptor i fundador de Club Editor juntament amb en Joan Sales.

M’ha encantat la seva prosa tan natural i viscuda. I tan femenina. Com aquella de la seva carnissera, la senyora Mercè Güell, i com ens explica el seu tarannà de botiguera afable, de les que esdevenen amigues perquè es preocupen per la persona més enllà del negoci.

Són totes i cadascuna històries de vida, més que de mort, malgrat tractar-se de l’anunci de les seves desaparicions, unes cròniques on es palpa el canvi urbà d’una Barcelona de barri a una de més anònima amb el traspàs dels negocis a mans de persones estrangeres. On parla de feminisme, de lluita obrera i antifeixista sempre amb to respectuós cap els que pensen diferent. I amb la sensibilitat adequada que requereixen aquells moments de comiat tan dolorosos.

Amb un pom de violetes lligades amb una llaçada de cinta barrada, vaig anar a acomiadar-me de l’amiga estimada. Plovia dolçament i les violetes, fragants i perfectes, agraïen la humitat del plugim. El taüt, a casa de la germana, ja era tancat, llest per traslladar-lo a Reus, on fóra enterrada com ella havia disposat, al costat del seu espòs Frederic Juncosa i Pinyol. Cròniques de comiat, Teresa Pàmies.