truita a la paisana

Quan ma mare tenia el bar hi tenia una vitrina refrigeradora on solia conservar les postres que feia: arrossos amb llet, cremes catalanes, flams, mousses de xocolata, pastís de coco i pastanaga, puddings de crosants i ensaïmades, iogurts casolans o de la Danone. En aquella època jo era molt petita, però recordo tots aquells menjars perquè els meus germans i jo també en menjàvem. A la barra de fusta també hi havia una vitrina amb àpats que preparava la meva mare llestos per degustar. Només els calia un cop de microones: croquetes de pollastre, mandonguilles amb sèpia, amanida alemanya, conill amb samfaina i tot tipus de truites: espanyola, de carbassó, albergínia o la que més m’agradava: la paisana. Era feta d’un mix d’hortalisses que havien quedat a la nevera i que tallades ben petites i cuites amb un bon raig d’oli a la paella ella aprofitava amb una mica de pernil del país com a colofó final entre els ingredients de la truita.

Encara hi ha restes de la lassagna d’ahir a la nevera. He pensat que per no repetir al dinar d’avui deixaré la pasta per al sopar. Quedaven cinc ous, la meitat d’un carbassó, una ceba i un pebrot vermell que he tallat en juliana i ho he fregit al wok amb una base d’oli d’oliva verge. Li he afegit molt poca sal i ho he deixat coure una mitja hora aquest matí abans de connectar l’ordinador de la feina. Mentre s’ha estat coent he passat la baieta pels armaris de la cuina i les rajoles, ara feia temps que no ho feia a fons, i és bàsic netejar-los amb una certa freqüència perquè no s’hi acumuli el greix. Més encara tenint en compte que cuino en abundància. A vegades em pregunto perquè tants escriptors escriuen com si la vida no formés part de la seva escriptura. Les tasques quotidianes són una part molt important de les nostres vides, i per a mi això és indissoluble de les narracions. No només això, sinó que penso que, com en el nostre dia a dia, doten d’un ritme essencial les meves històries. Si tinc les mans entrenades per tallar les verdures i coure-les i ensumar-les, les tindré després per descriure-les. Si tinc l’hàbit d’estirar els llençols per fer el llit i estendre la roba humida a la Sissí, tindré el tacte adequat per plasmar l’hora i el moment del dia en què ho he fet. I fins i tot, tot allò que l’envolta, el cafè que m’he pres abans, els pardals començant a cantar amb desesperació entre els viburnums i la llum rosa de l’albada entrant pel finestral de la cuina. Les tasques quotidianes també estan envoltades de poesia, per molt rutinàries que siguin. Només cal veure-la. Ja ha passat la mitja hora. He apagat el foc i hi he afegit uns talls de pernil del país que he tallat ben petits. Ho he remenat tot i ho he vessat al vol amb els cinc ous que havia batut prèviament. El pernil li acaba de donar el gust de sal que li faltava de la mica que li he posat a les verdures. Per últim, a la paella mitjana amb l’oli bullint hi he posat la barreja i de seguida s’ha cuit l’ou amb els ingredients tots barrejats. Després d’uns tres minuts l‘he girada amb cura amb un plat i he cuit l’altre costat durant tres minuts més. Ma mare a vegades li posava pèsols i pernil dolç, improvisava amb el que li quedava a la nevera del bar. Avui no li he posat pèsols perquè no me’n quedaven, però li donaven un gust molt especial i suau, i sempre combinen molt bé amb el pernil salat.

(TRUITA A LA PAISANA forma part de les meves inèdites «Receptes de vida », que vaig escriure durant la pandèmia).