Quan vaig molt arrapada a la vida, als afers laborals, quefers quotidians, resolucions familiars, concretant: treballant, fent la feina de casa i ajudant en tot el que puc a persones concretes, em dona per pensar que és una tonteria tot el que porto escrit. Així, sense més. Una tonteria. Poemes, novel·les, relats. No tant assaig literari. Quina mosca t'ha picat? Penso per a mi. I tu vinga que vinga a entestar-te a publicar l'obra com si fos qui sap què, i quan ja la tens allà feta, tancadeta en un plec de papers impresos i numerats et sembla una minúcia. Em sembla que va ser Joan Fuster qui va dir que això de la literatura és una mena de malaltia, que amb una aspirina presa a temps ens hauríem estalviat molts poetes dolents. Penso en això avui. I encara amb alguna cosa per publicar que tinc escrita de quan anava arrapada a la vida. La diferència és que llavors no pensava en aquest assumpte de l'escriptura perquè no tenia obra feta.
En alguna ocasió he expressat el sentiment contrari: l'estat de perplexitat en descobrir paràgrafs brillants que jo mateixa he escrit en el passat i preguntar-me com he pogut plasmar-ho d'aquella manera. Si no ha estat algú altre que ho ha fet per mi.
Així que ja veieu que no sóc gens objectiva. Feia dies que no feia meta-literatura, i és quan menys m'ho plantejo que em surt de cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada