24 d'octubre del 1998

24 d’octubre del 1998

Hi ha una escena de la pel·lícula El Padrino que m’ha fet avinent que part de la meva vida ja pertany a una altra època. Durant la boda de la filla de Don Vito Corleone hi ha un moment en què els convidats van introduïnt uns sobres amb diners a dins d’un sac que aguanta la núvia amb les mans. Semblava una tradició antiga, com heretada dels romans, i que jo encara vaig viure. Vam celebrar el convit a La Fonda Europa de Granollers. Eren cent convidats justos, els meus germans, els germans del meu promès, les parelles, els nostres cosins germans, tiets, algun nebot que ja teníem llavors i els amics més íntims. Vam arribar tard al pica pica perquè era tradició que els nuvis es fessin les fotografies després de casar-se i abans del convit. Ens les vam fer al bosc de Gallecs, que queda als afores de Mollet del Vallès. A part del Rafa, el fotògraf, ens hi van acompanyar la meva germana Yolanda i el meu cunyat Ariel. Ara ho penso i era una nena, amb només 23 anys. Era tot un deixar-me dur, malgrat les decisions les hagués près jo. El Manel estava molt incòmode amb aquella situació i va protestar, de fet. Però hi ha una edat en què fas les coses perquè s’han de fer i passes per l’adreçador. Ens vam casar molt enamorats. Vam posar per al fotògraf com qui posa per a la portada de l’Hola. Estava el bosc preciós en plena tardor. Tot era de color marró i taronja, com el ram de flors que em van fer fer les meves germanes per entrar a l’església. El Manel portava un vestit jaqueta blau marí del Massimo Dutti. Estava molt elegant. Era fet en llana freda, i se’l va posar per anar després al casament d’algun altre amic nostre. Seu, en realitat. Quan vam arribar al restaurant tots els convidats ja eren asseguts a taula, vam menjar ràpidament quatre patates xips i una mica de fuet que quedava del vermut i vam passar a la taula nupcial, òbviament amb el “Visca els nuvis!” de fons. A la taula nupcial estaven els pares del meu recent marit, els meus i nosaltres dos. Una altra situació incòmoda, perquè els meus sogres i els meus pares no tenien res a veure, a banda que era només la segona vegada que es veien. La primera va ser a casa dels meus pares un dia que els van convidar a dinar per conèixer-se entre ells. Litúrgies. Anys més tard -crec que ja havíem tingut els fills- la meva sogra em va dir que en la meva mare jo no havia tingut una amiga, com ella ho havia estat amb les seves filles. Malgrat que no li vaig tenir en compte, em va sentar molt malament que m’ho digués. La vida de ma mare res tenia a veure amb la seva, i encara que tingués part de raó, em vaig adonar fins a quin punt estimava la meva, era qui ens havia cuidat, a mi i als meus set germans, amb tot el seu altruisme sempre en les situacions en què l’havíem necessitada.

El moment dels sobres va arribar a l’hora de repartir els cigars i els puros. Un altre ritual que es feia a l’hora dels cafès durant el convit. Jo em vaig encarregar de repartir els cigars per les taules. Era l’hora de saludar els convidats i donar-los les gràcies. Ells et felicitaven i et desitjaven un feliç i llarg matrimoni. El nuvi repartia els havans. I, a banda de felicitar-lo, molts convidats introduien amb sigil el sobre amb pessetes a dins de la seva americana. A la manera de Don Vito Corleone. Podien ser vint-i-cinc mil pessetes, vint-mil, cinquanta-mil els molt esplèndids. N’hi havia que feien molt de soroll i t’abraçaven fort amb tot l’alcohol possible que havien begut de la barra lliure. Aquests es contentaven amb la seva sola presència, després desapareixien sense deixar sobre ni rastre mai més a la teva vida.*

*Aquest passatge forma part d'unes memòries que vaig escriure l'estiu del 18 i que tinc inèdites.