Això avui seria impensable aquí. Devia tenir dotze anys la primera vegada que vaig agafar el tren a Montmeló per anar fins a Montcada i Reixach. La meva mare tenia un bar i m’havia enviat a la fàbrica de salsitxes alemanyes Max Zander a buscar frankfurts per al negoci. Les meves germanes sempre s’havien queixat que van ser elles a qui més els havia tocat el rebre d’estar-se al bar i que jo, com era la més petita dels vuit, no entenia ni una quarta part del que elles havien hagut de suportar. No les vaig contradir mai perquè seria cert i perquè de totes maneres mai m’havien deixat fer-ho precisament per la meva condició de ser la menor. Potser per això vaig crear el meu propi món interior, també, en part, degut a la meva timidesa pre-adolescent. Però la vida a mitjans dels vuitanta per a una família nombrosa com la nostra no s’establia en termes de sobreprotecció, sinó més aviat de pur pragmatisme. Ma mare tenia el bar i vuit fills. Havia tingut cura del meu avi, que havia mort quan jo tenia deu anys. El meu pare llavors treballava d’operari a la Derby, la fàbrica de motocicletes a Martorelles. Cinc-centes pessetes donaven per a molts frankfurts. També m’encomanava que comprés bratwursts, una salsitxa blanca i força més aromàtica que el frankfurt. El motiu pel qual els comprava a la Max Zander era perquè no eren uns frankfurts qualsevols, eren frankfurts “com Déu mana!”, deia ma mare. Per això després també els venia més cars que la resta de bars de la rodalia. Així és que vaig agafar els bitllets de cent, amb alguna moneda de cinquanta i de vint-i-cinc, tot fet un manyoc a la mà. Vaig demanar el bitllet al cap d’estació, que te’l donava de cartró per sota de la finestreta de vidre i vaig pujar al tren, dins d’un vagó d’aquells que tenien els seients d’escai granat. Les cames se’t quedaven enganxades amb la teva pròpia suor. Perquè era estiu quan hi vaig anar. Devia estar de vacances de l’escola. Ma mare m’havia donat els diners, l’encàrrec per memoritzar i les indicacions justes per arribar a la fàbrica. “Queda just a l’altre costat de la via, ja la veuràs”. Després tornaré a mitjans dels noranta, però Cuscó m’ha fet recordar aquest passatge del meu passat. Si tenim tantes vides és perquè les hem viscut, i em fa por que amb la virtualitat tota aquesta memòria es perdi entre les futures generacions. Com recordaran el seu passat?
Max Zander era una nau arrebossada de cal blanca per fora amb una enorme porta per on s’escapaven els efluvis de la matèria de les restes del porc barrejat amb colorant que formaven les salsitxes fetes a Montcada. Va sortir un senyor a qui vaig mostrar els diners, “tot això de frankfurts”. Em vaig esperar al costat d’unes escales que donaven a unes oficines grises de la part de dalt de la nau. Ben mirat aquelles escales em recorden les que em portarien, anys més tard a treballar d’administrativa en una empresa d’etiquetes adhesives a Lliçà d’Avall. A baix hi havia el magatzem, i més endins les cubes que remenaven la carn triturada sota uns fluorescents que feien una llum freda i inhòspita.
Vaig sortir d’allà amb una bossa de plàstic ben carregada de salsitxes de frankfurt. Després anirien directament a la nevera que hi havia al darrere de la barra del bar. Tots ordenats sobre safates impol·lutes d’acer. Tinc el meu primer record del sabor de la mostassa al damunt d’un d’aquells frankfurts, i crec que des de llavors que aquesta salsa em xifla tant. Potser era que em transportava a aquella nau i a aquell trajecte en tren. A la planxa fumejant amb les hamburgueses i el llom que feia la meva mare i que esperaven els estiuejants del poble a la terrassa de la carretera de Vic.
(ELS FRANKFURTS DE LA MAX ZANDER, forma part d'unes memòries que em vaig dedicar a escriure l'estiu del 18 i que tinc inèdites)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada