pensaments que em sobrevenen quan estic sola

Quan surto de casa als matins per anar a treballar, abans de tancar la porta, m'agrada deixar el pis en perfecte ordre. El llit fet, els plats nets al bufet, la cuina recollida, les tovalloles ben plegades al quarto de bany, el sofà amb el plaid ben estès al damunt i els coixins ben col·locats. Sempre penso en la rebuda quan torni a la tarda, una mica més cansada de la feina. El pis impecable. I si vingués alguna visita d'imprevist? Ha d'estar prou acollidor, com si tingués moltes ganes de rebre'm quan torno. De vegades, quan sóc a la petita cuina oberta a l'estil nòrdic, miro la cafetera que tinc preparada per a l'endemà quan em llevi de matinada, i em dona per pensar com estaria tot d'aquí dos mil anys. Sí, ja sé que l'edifici on visc ja no hi serà. Però em poso en la situació que encara s'aguantés. Com si jo hagués marxat per la porta i deixat totes les coses ben posades: el saler sobre la fusta en faig mig buit, el fruiter amb les pomes i les taronges al damunt del microones, el manuscrit de la novel·la al moble de la televisió, els pots de conserva als armaris de la cuina i les persianes ben amunt perquè hi entri la claror. I sense mi a dins ni cap altra persona. La pols, les teranyines, les esquerdes, els tèrmits i la humitat s'ho haurien menjat tot. Tot quiet i rovellat allà. I silenci. Això ho penso les setmanes que estic sola, sense els fills rondant per casa. Abans no ho havia pensat mai. És com si els objectes que hi tinc, pel fet d'estar sola, depenguessin totalment de mi. El seu moviment, la seva netedad, el seu ús, la seva vida, en definitiva. És molt estrany. Després em poso música i llegeixo un llibre i se'm passa.