balada del cafè trist

Quan s’ha viscut algun cop amb una altra persona, és un turment haver de viure sol. El silenci d’una habitació on crema la llar de foc, quan de sobte s’atura el tic-tac del rellotge; les ombres obsessionades d’una casa buida… és preferible caure en mans del nostre pitjor enemic que enfrontar-nos amb la por de viure en soledat. La balada del cafè trist, Carson McCullers.

La primera vegada que vaig escoltar el nom de l’escriptora de Geòrgia, Carson McCullers, va ser un dia a l’oficina de la feina, per boca del meu company de divisió Raúl Hoces. A ell li dec haver descobert en John Fante i en Charles Bukowski abans. Recordo que era un matí de fa uns cinc anys, quan em va comentar que estava llegint una història molt bona de dos sords muts escrita per una nord-americana. “És molt diferent i molt interessant. Presenta uns personatges molt singulars”, em va dir. Com a vegades faig, no li vaig prestar molta atenció d’entrada, però per alguna raó el meu cervell reté assumptes importants que tard o d’hora acabaran emergint a la meva vida. És així. Va ser llegint poemes del Charles Bukowski que me la vaig tornar a trobar, al preciós poema intitulat “Van arribar a temps”, on cita tots els seus i més importants referents literaris. I és en aquest poema on fa referència a "La balada del cafè trist" que he acabat de llegir aquests dies. Es tracta d’un conte llarg o novel·la curta, tot i que per la seva estructura i narració és més conte. Presenta uns personatges deformes, outsiders que viuen en un poble de mala mort del sud-est dels Estats Units. La protagonista és una dona aparentment molt forta, propietària de terres i negocis rurals que acabarà regint el cafè del poble on hi convergeixen tot un seguit de personatges on hi predominen tota una amalgama de qualitats humanes, des de la bondat i la comprensió, fins a la pitjor de les maldats. M’ha recordat una mica “La família de Pascual Duarte” del Camilo José Cela, en aquella mena d’analfabetisme rural que acaba derivant en una maldat psicopatològica. Em va impactar moltíssim la novel·la del Cela quan la vaig llegir. Són personatges que semblen caricatures o exageracions però que al cap i a la fi existeixen en el món real.

El que més m’ha agradat de la Balada del cafè trist és l’evolució de l’Amèlia, la protagonista, que passa de ser un personatge dur i intransigent, a una persona comprensiva i generosa, tant, que aquells malvats que ho són de mena, acaben per prendre-li tot, fins i tot la seva ànima, que és com morir en vida. A vegades hi ha conductes humanes que no entens com aguanten el que aguanten, però les circumstàncies de cadascú són les que són, i això és el que ens tracta de descriure la Carson McCullers, una molt bona novel·lista, sens dubte.

Aquella novel·la de què em va parlar el Raúl aquell dia a la feina era “El cor és un caçador solitari”, una joia literària i bàsica per a qualsevol que vulgui conèixer la història del Deep South dels Estats Units i que vaig comentar a Meditacions amb la Carson McCullers.

Carson McCullers fotografiada per l'Henri Cartier-Bresson.