El meu pare va ser treballador de la fàbrica de motocicletes Derbi de Martorelles durant molts anys, fins el dia que es va jubilar. Hi va entrar per mediació de la seva germana Maria, que al mateix temps havia estat la primera dona treballadora de Rabassa-Derbi. Això de la fàbrica va ser després que portés la botiga d'ultramarins amb la meva mare, i després també d'haver treballat uns anys de pagès a la casa dels seus pares a Parets del Vallès, abans d'espavilar-se pel seu compte amb la botiga. El meu pare m'explicava com els anava a veure a diari el senyor Simeó Rabassa, el fundador de tot allò, sempre amb molt de respecte, i també les anècdotes amb altres companys de la fàbrica de qui no recordo el nom, però me'ls citava pel nom i pel cognom, un a un i em traslladava les converses amb tant d'ímpetu que me les podia imaginar com en una pel·lícula en el meu cap. Podia veure la cadena de muntatge i les peces de la Derbi Variant desmuntades a la línia. És curiós com d'un lloc aparentment tan gris, industrial i avorrit en pogués extreure aquelles històries tan àcides i divertides. Amb els anys he entès que ell hi veia el vessant humà de les persones fos on fos, i que era un gran narrador. Del seu pas pel camp i la vida de pagès també en coneixia el món, una vida que jo no em puc ni imaginar, però era un món que ell va viure i va veure desaparèixer, literalment, de la seva vida. Quan va morir la seva mare accidentalment primer i després quan van tirar a terra la casa de pagès on hi vivíen perquè hi passés la C-17. Ell no m'ho va explicar mai de la manera com ho escric aquí, senzillament són fets que van ocórrer i que van ser clars símptomes del pas d'una societat rural a una d'industrialitzada. Parlo de les dècades dels anys 50 als 70 del segle passat.
Uns anys abans però en aquesta mateixa transició se situa la literatura del Sherwood Anderson, on es veu molt bé el pas del mig oest nord-americà a principis del XX cap a una societat industrial. Em recorda enormement aquesta mena de paisatges que em relatava el meu pare quan era petit, les escoles rurals, els carros tirats per cavalls, les carreteres sense asfaltar i aquells treballadors del camp que serien la nova mà d'obra per a les fàbriques emergents. El canvi de paisatge i l'adaptació al nou sistema de vida capitalista. L'oralitat també és molt present en els relats de l'escriptor d'Ohio, crec que és l'únic escriptor que l'he llegit escrivint d'aquesta manera, perquè a més té una cosa molt especial: hi ha la part que narra pretesament, i la part que narra però que és com si la imaginés només el que l'explica, com quan el meu pare romania en silenci i sabies que el que pensava era més important que el que t'acabava de dir. El Sherwood Anderson és un mestre en posar per escrit aquella veu tan íntima del narrador que fa que no te'n vulguis escapar. I veus com pensen els treballadors potser no tan feliços des que van passar a viure com assalariats en una fàbrica en un bloc de pisos immens en una barriada de Chicago, ciutat on es va desplaçar durant uns anys l'escriptor.
 |
| sherwood anderson |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada