meditacions amb la carson mccullers

És a través d'alguns escriptors que pots descriure altres autors, perquè t'evoquen, et recorden a ells. Penso en això mentre llegeixo la gran Carson McCullers, que em recorda la meva amiga Montse Romero en les descripcions que fa dels ambients i dels paisatges. El cel, el color de les fulles i dels carrers a la nit, el barret que es posa o es treu un determinat personatge, els vidres que s’entelen pel contrast del fred de fora amb l’escalfor humana de les habitacions. S'hi entreté en cada paràgraf les vegades que calgui, sense importar-li la pressa del lector, per crear una atmosfera que hi és, perquè hi és cada dia en les nostres vides, però que evadim a menys que algun aconteixement important ens la faci recordar anys més tard. Els diàlegs de la Carson m’evoquen els de la londinenca Zadie Smith a White Teeth, tan frescos i extensos com demolidors. Els diàlegs de la nord-americana mostren el caràcter i el pensament, la irreverència, la valentia, la por, la bondat o la falsedat dels personatges i en ells mateixos sintetitzen la història del racisme als estats dels sud dels Estats Units. Ja amb la Zadie Smith em vaig preguntar com va poder escriure White teeth amb només vint-i-tres anys, en què narra la formació de l’ISIS sense voler-ho expressament, i ara amb la McCullers m’ha passat el mateix: com va poder descriure amb tant de detall i tanta profunditat la història del Corazón es un cazador solitario amb només vint-i-tres anys? De fet totes dues narren històries que coneixen molt bé, perquè les van viure de manera directa als seus llocs de naixement. Als carrers del Nord-oest de Londres la Zadie, als de la seva Geòrgia natal la Carson.

Sobre les històries que passen dues vegades, una a dins nostre i una altra fora en va parlar un dia també la londinenca. Els personatges de la Carson McCullers no paren de meditar durant tota la novel·la. Tots mediten en un moment o altre, no en el sentit que se li dona avui dia en les teràpies de Mindfulness, sinó en el sentit que se li donava abans de l’era digital: el d’aturar-se a pensar en les històries d’un mateix, a somiar, a reflexionar sobre les paraules dites o mal dites, a callar interiorment. A crear la història de dins nostre de què parlava la Zadie Smith. M’ha encantat seguir aquest fil de dins de tots els seus personatges, perquè és on penso que més ens hi podem sentir identificats, en les nostres històries interiors.

Carson McCullers