La veu de l’Ella
i la trompeta del Louis
res més sexy per a un migdia estrany.
Arranques un poema de final d’estiu.
T’asseus i escoltes Summertime
Prefereixes aparcar el buit i el neguit
Ignorar els anys que vindran
i si podràs. I et dius que sí.
Arribarà la tardor
amb altres sons.
I la pluja i el vent
I aquelles fulles seques a peu del carrer.
Quin poema t’inventes?
No oblidar uns braços
Ni el tacte de la veu, saps?
Vull acabar aquests versos
i poder. Pensar que podré.
I malgrat Bukowski digués el contrari
avui he unit jazz i poesia
És clar que ell no pensava en tu
ni en el teu neguit
ni en aquesta nua tarda de diumenge
de ritme lent i tan sexy
mentre escolto aquest Summertime.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada