el darrer petó

Crear o recordar. Llegir i connectar. Viure i experimentar. Respiro amb un poema del William Carlos Williams entre les mans, les darreres paraules de la meva àvia, i m’ha transportat als darrers dies que va viure la meva mare a l’hospital. No hi volia anar. Tampoc l’àvia paterna del poeta de Nova Jersey. I entre la lucidesa i la gairebé impossibilitat de parlar, la meva mare em va dir que després de tants anys d’Universitat els metges no en tenien ni idea. Van ser les darreres paraules que va dir amb ímpetu. El mateix que l’àvia del Williams. I el pa que demanava quan ja el seu cos no podia deglutir perquè s’estava morint, també el demanava la Sra. Williams. Tinc gana, deia. I quan ja es va cansar de veure els oms per la finestra, perquè ja ho havia vist tot, se’n va anar. LLuitant contra la morfina, la meva mare encara va tenir forces per obrir els ulls, preguntar-me per un dels bessons i fer-me aquell darrer petó de comiat amb llàgrimes als ulls. Sempre el recordaré.