la hija del mar (II)

Quants whatsapps podem rebre al llarg de la setmana que ens emocionin, ens remoguin l'ànima fins al punt de fer-nos plorar? Quants estats de Facebook o Instagram calen tan profundament com per modificar uns trenta minuts la nostra consciència perquè marxen cap a l'interior de la nostra ànima com si allò que et mostren t'estigués tocant realment? Podria dir que gairebé cap. Perquè aquell instant és tan curt i efímer que el nostre sistema neuronal no té temps d'assimilar-ho. M'ha passat que el final de La hija del mar m'ha tocat tant que he estat plorant fins a sanglotar. És la manera d'expressar-ho tan maternal que tenia la Rosalia de Castro, amb una sensibilitat especial i una tècnica molt moderna en la narració de la novel·la. M'ha sorprès el canvi de les veus narradores cap al final de la història, de tercera a primeres persones, i fa que estiguis tan a prop dels personatges, la Teresa i l'Esperanza, que assumeixes que ets la mare de la protagonista, que se suicida ofegant-se a dins del mar glaçat de Finisterre l'any 1859.

L'Elisa K. és la protagonista de la pel·lícula que porta el mateix nom. Vaig ensopegar amb ella de casualitat a TV3 mentre llegia la novel·la de l'autora gallega, i de seguida em va atrapar la seva estructura de conte, amb un narrador que t'avança els aconteixements en present just uns segons abans que els personatges es vegin atrapats per una història de pederàstia que pateix una nena de classe mitja-alta a la Barcelona de principis del 2000. "Ara l'Elisa K. serà violada per l'amic del pare", diu la veu en off quan veus una nena d'onze anys amb tota la seva inocència mirant el televisor. I la següent imatge és la nena plorant i que calla de sobte quan el violador, joier i de bona posició li diu que si deixa de plorar li regalarà una pulsera de plata. Immediatament entra en estat de shock post traumàtic i no se'n recordarà de res del que ha passat fins 14 anys després. La perversitat la té sumida en una mena de depressió prolongada durant tots aquests anys, de tristesa absoluta, com si allò formés part del seu caràcter, fins que un dia quan està estudiant la carrera a l'estranger la noia se'n recorda de cop de tot el que li va passar aquell dia al pis del pare amb el seu amic pervers. I la noia entra en un estat de bogeria, en un turment absolut que fa que vulgui lesionar-se tot el cos amb els vidres del mirall que acaba de trencar del bany.

És possible que el cervell esborri aquella part del mal causat durant tant de temps?

L'Esperanza de La hija del mar és una nena òrfena que pateix un cas d'abús similar a l'Elisa K. però la Rosalía de Castro va més enllà perquè és el propi pare qui perpetra l'abús, que a més, resultarà ser el seu pare biològic real. Un pervers narcissista que l'escriptora romàntica retrata amb una mestria impressionant. Per com està narrada la història intueixo que casos com el de La hija del mar succeïen a les aldees del voltant de Padrón, com encara succeeixen avui tot al nostre voltant. El que sí vol deixar molt clar és que passa en un entorn de classe social alta, perquè el pare abusador és un comerciant que trafica amb esclaus d'Àfrica cap a Amèrica. I els jardins i la casa del senyor que descriu m'ha recordat moltíssim al Pazo d'Oca, que vaig visitar l'any 2000 i que és conegut com al Versalles gallec, precisament per la seva vegetació frondosa, fonts plenes d'ànecs i balaustrades i bancs de pedra granítica on asseure's a abstreure's dels problemes del món. És un petit paradís. 

La nena de la novel·la pateix un estat traumàtic idèntic al de l'Elisa K. de la pel·lícula, es passa anys amb l'ànima més que trista, sumida en una bogeria sense que recordi res, tot i que a la història la Rosalía de Castro mai fa servir el terme violació, perquè imagino que en aquella època no es feia servir. Tothom ho sabia, criats, veins, amics, però ho passaven per alt i fins i tot es donava per fet que era normal, perquè "l'amo" com diu l'Alberto Ansot, l'abusador, "té tot el dret del món sobre la seva propietat".

Les descripcions que fa constantment de la natura són impressionants, perquè formen part d'un tot, dels mateixos personatges i ja en aquesta prosa avança el que serà el seu darrer poemari En las orillas del Sar, que escriurà 20 anys després, però que me l'ha recordat moltíssim. És pur sentiment amb un coneixement del seu entorn natural, una riquesa de vocabulari i un domini del ritme extraordinaris.

Amb la Rosalía de Castro m'ha passat el mateix que amb la Zadie Smith quan vaig llegir White Teeth o amb la Carson MC Cullers quan vaig llegir El cor és un caçador solitari. Com van poder escriure aquestes novel·les de tan gran calat psicològic amb només 21 anys? Totes tres fan un retrat excel·lent de la seva època i les seves ciutats, en el cas de la Rosalía la localitat pesquera de Muxia, i ens deixa una amargor al cos, perquè en casos com els de l'Esperanza o l'Elisa K. el mal a la víctima és de per vida.