agnes grey

Anne Brontë pintada en aquarel·la per la seva germana Charlotte

Una bona lectura pot venir donada per la recomanació directa d'algú amb qui confies, o bé llegint un altre llibre on s'hi fa referència, o bé per pura intuïció. Aquest darrer cas és el que m'ha portat fins a l'Agnes Grey de l'Anne Brontë. Va ser farà un mes, quan em vaig posar a veure Jane Eyre un vespre ensopit de diumenge. Em va agradar tant que al matí següent ja estava comentant la pel·lícula a l'oficina. Vaig començar a indagar sobre la vida i obra de les germanes Brontë, angleses d'origen irlandès nascudes a principis del segle XIX. Jane Eyre la va escriure la Charlotte, la més coneguda de les tres germanes escriptores.

Un matí que sortia a córrer vaig escoltar un podcast molt bo de l'Ángeles Caso en què parlava en profunditat de la vida d'aquestes germanes. De tornada a casa no vaig poder reprimir les llàgrimes. De sis germans, la tuberculosi se'n va endur cinc en edats molt joves. L'Anne era la més petita dels sis, i vaig llegir que les seves novel·les eren les més diferents de les tres, tant per l’estructura com per l’estil. També que era la que havia passat més desapercebuda literàriament. Després explicaré perquè. Però justament per això vaig triar Agnes grey, la primera novel·la de l'Anne Brontë.

Em va atrapar des del primer paràgraf, com la presenta com una novel·la de caràcter autobiogràfic, avui entesa com a auto-ficció perquè diu: “Emparada per la meva obscuritat, pel pas del temps o per uns quants noms ficticis (...) exposaré francament al públic el que no gosaria revelar a l’amic més íntim”. Aquesta és la història d’una institutriu a l’Anglaterra de la primera meitat del XIX, més ben dit, a la zona de Yorkshire, cap al nord. Una zona molt industrial on hi van viure tots els germans Brontë. L’Anne narra de manera molt clara i directa, sense floritures supèrflues, com una mestra filla d’un pastor anglicà amb pocs recursos, es posa a treballar als dinou anys per ajudar econòmicament a casa seva. D’una àmplia formació en piano, pintura, matemàtiques, llatí, francès i alemany, la mateixa escriptora va ser institutriu dels 19 fins als 25 anys, experiència que li va servir per escriure aquesta primera novel·la. Sí, es pot dir que l’Agnes Grey és l’alter ego de l’Anne Brontë. I he de dir que he gaudit i molt. Diguem que narra des de la perspectiva d’una dona de classe baixa però amb molta cultura les enormes diferències socials entre la noblesa rural i els masovers que cuiden les terres d’aquests. Ella s’encarrega de donar classes als fills d’aquesta noblesa i pateix el menyspreu tant de les criatures com dels pares. Uns nens malcriats i consentits per part dels seus pares. Rius per com ho expressa als diàlegs, però quin espant de nens!

També descriu molt bé els matrimonis per interès entre les classes socials altes, i com aquest mateix fet condueix a fer uns desgraciats els cònjugues. Els homes normalment alcoholitzats i dèspotes amb les dones, i aquestes depressives i insatisfetes perquè ningú les va avisar d’on es ficaven (bé, sí, en la novel·la l’Agnes Grey adverteix una alumna seva de l’error del seu futur matrimoni, però li podrà més l’ànsia de possessió d’un títol i una gran mansió amb criats). Hi ha un capítol que es titula El ball que és per emmarcar. Amb uns diàlegs súper àgils entre dues de les seves alumnes i ella, la professora, es veu el caràcter capritxós, viu, interessat i manipulador d’aquestes noies. Havien estat criades per casar-se amb un home de bona posició que les mantingués. També s'intueix un tema de lesbianisme, però molt a l'inici, d'un dels personatges i, tot i així, la faran casar-se amb algun Sir o Lord. 

El caràcter tímid, caut i educat de la protagonista sembla que és el que tenia l’Anne Brontë, que en aquesta història introdueix el Sr. Weston, un clergue de qui s’enamora perdudament i que et fa posar un ai a l’estómac durant els darrers capítols. No diré com acaba. M’ha sorprès gratament, i sens dubte em llegiré La llogatera de Wildfell Hall, la seva segona i darrera novel·la, perquè va morir de tuberculosi amb només 29 anys. Aquesta novel·la va ser vetada per la mateixa Charlotte Brontë, perquè el marit alcohòlic que hi surt està basat en el seu germà Branwell. Un altre drama familiar, tota una història de drogoaddicció i alcoholisme que van patir tant les germanes Brontë com el seu pare.

L’Anne era asmàtica, i en dona algunes pistes també a Agnes Grey, però només de passada, entre d’altres coses perquè dubto que a l’època se sabés que allò era asma. Quan parla que es refreda amb freqüència i que no li escau gens bé aquell clima fred i humit i els nens tant si com no li fan fer les classes a l’aire lliure asseguts a la gespa mullada.

Li encantava el mar i fer-hi grans passejades, i així acaba la novel·la, en una població de costa inspirada en Scarborough, on és enterrada. L’Ellen Nussey, amiga de la seva germana Charlotte, va dir que les seves darreres paraules abans de morir van ser “Sigues forta, Charlotte, sigues forta”.

*Agnes Grey, Viena edcions, 2021.