Fa uns dies vaig assistir a un club de lectura per comentar la meva novel·la L’administrativa a la biblioteca de Sant Antoni de Vilamajor. M’ho va proposar la directora de la biblioteca, a qui conec des de fa temps, i m’hi vaig comprometre per aquest motiu. Tot i que això dels clubs de lectura no em fan el pes. A mi, és clar. Jo mai m’hi apuntaria. Si un és lector no cal que s’apunti enlloc perquè li imposin què ha de llegir. Però suposo que la gent que hi va és perquè li agrada tot en conjunt. Ja està.
Després hi ha el fet que un autor hagi de donar explicacions als seus lectors sobre allò que ha deixat escrit sobre el paper. És molt estrany. Entre d’altres coses perquè el lector potser no t’acaba de dir tot el que pensa de l’obra perquè és davant teu, i perquè tu com a autor pot ser que fins i tot et vegis desenfocat d’allò que vas escriure fa anys. No és el cas de L’administrativa perquè tinc molt present els motius que m’hi van portar a escriure-la.
Va haver algunes conclusions equivocades, com la d’algú que deia que semblava que ho hagués escrit com a teràpia. No. I així li ho vaig dir. No la vaig escriure com a teràpia perquè quan vaig seure a escriure-la ja ho tenia més que paït. De fet, una història de caràcter autobiogràfic s’ha d’escriure amb molta distància temporal per poder ser analítica. Més irònica i més intel·ligent, si voleu. La poesia és una altra història, i aquesta sí que no la comentaria en públic. Em va agradar el fet que vam parlar molt de les angoixes a la feina, del dia a dia d’una mare treballadora, hi havia qui se sentia identificada (gairebé tot eren dones). N’hi havia que en el tema de l’estrès no.
Una altra cosa que em va agradar, encara que us pugui semblar contradictori que m’agradi, és que vaig detectar clarament que la gent no s’espera que d’aquesta història, d’una administrativa, en fes literatura. O dit d’una altra manera, no entenen que allò pugui ser literatura. Bé. Aquest punt és el que més m’agrada perquè és com aquell dia que una agent literària em va dir que en aquesta novel·la hi mostrava molt el vessant industrial i del dia a dia de la feina. AIXÒ ÉS JUSTAMENT EL QUE VOLIA MOSTRAR! Els budells del món industrial al Vallès, doncs no el viu gent ni res! Per tant vaig aconseguir narrar allò que volia.
Em vaig adonar que la meva literatura no és habitual en el nostre panorama. Això també m’ho ha dit gent que està ficada dins del món literari, que sóc una rara avis. Jo no hi puc fer gaire respecte això perquè per a mi el que escric és el més natural del món.
Després em vaig acomiadar, van presentar el proper llibre a comentar, que era d’un autor que no havia escoltat mai però que segons el conductor del club “aquest sí que viu de la literatura”. I sortint vaig anar al Mercadona a comprar quatre coses per sopar. Mentre esperava per pagar, a la caixa em vaig trobar amb una de les assistents al club lector, i en veure’m em va presentar el seu marit “Mira! és l’autora del llibre”. I em va dir “doncs em llegiré un altre dels teus llibres, sí, a mi m’ha agradat molt”.
Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada