dels no records d'una mare d'infants

No sé si va ser l'estiu del 2009 o 2010 que vaig passar un cap de setmana a Roma amb el meu llavors marit i les meves germanes Yolanda i Susana. No guardo un record especial. Els nens tenien tres anys i tinc molts records esborrats d'aquella època. Durant els quatre primers anys de la vida dels bessons em vaig dedicar en cos i ànima a exercir de mare. Plenament. Primer donant-los el pit fins que una pielonefritis aguda em va impedir seguir alimentant-los de la llet materna. Després dedicant-m'hi com s'hi dediquen tantes mares. D'aquelles nits que els portava a dormir, guardo les cançons de bressol que els cantava asseguda enmig dels dos llits, acaronant el rostre del Llibert, donant la mà a la del Gerard. També les tardes al parc de Can Sauleda gronxant-los als gronxadors. La resta de la meva vida d'aquell període és com si hagués quedat esborrada. Com si no hagués existit. No hi ha sopars amb amigues, ni carantoines amb la parella, ni banys plaents al mar un dissabte de juny, ni trobades amb els meus pares a Montmeló. És com si l'oxitocina que genera el cos d'una mare disposés tot el seu material a viure exclusivament en el present continu dels seus fills. No hi ha futur. I quan ha passat aquell present, tants anys després no recordes res. Només els fets puntuals d'algun ensurt amb els petits, com aquell dia que vàrem portar el Gerard a l'hospital perquè es va fer un fort cop al cap saltant del sofà. L'etapa més forta de mare és un sedant del teu propi jo. Després és un despertar i un tornar a ser tu. L'oxitocina, allò que t'ha permès sobreviure a tantes nits sense dormir, desapareix. Els nens dormen i tu també. I tornen els records, i ja veus el futur. I vius el present d'una altra manera, com una dona més completa.

Jugant amb els meus bessons el setembre del 2007