per què escrius?

- Per què escrius?

- Com??

- Que per quin motiu escrius?

- Crec que per cridar l’atenció i per satisfer la meva necessitat de ser acceptat. Ni idea, en realitat. I tu?

- Pel mateix, suposo. Una estupidesa, perquè amb prou feines em llegeix algú. En canvi m’agrada llegir. I perquè un altre llegeixi ha d'haver algú que escrigui.

- Així és. A mi, de totes maneres em crides l’atenció igualment, encara que no escriguis. Però també és cert que m’agrada molt que ho facis.

Vaig riure de les paraules del meu amic i me’n vaig anar a dormir. Ell estava a l’altra banda del whats. Hem parlat sovint de literatura i d’escriptura i amb els anys ha esdevingut còmplice laboral i metaliterari. Aquesta darrera acepció, per als que estan fora d’aquest món, potser no l’entenen. Parles també de la vida a través dels llibres. I quan això passa alguns et miren raro, com si fossis un extraterrestre. O com si cometessis algun pecat. Per als ateus això del pecat no existeix. Existeix la vida i la dignitat. Amb el meu amic tenim un pacte no escrit de respecte i admiració i això és molt xulo perquè mantens una complicitat sostinguda en el temps, que en una parella formal quan es trenca se’n va en orris, i és la tristesa infinita quan passa. La complicitat de la intimitat és una altra, i és molt maca també, et sembla conèixer tots els racons de l’altre, absolutament tots, físics i sentimentals, quan respires tranquil i vius tot tu com en un núvol. La pell. Tot i que mai podrem arribar a saber tot de l’altre, perquè cadascú guarda per a si coses que no vol descobrir a aquella persona. La nostra parcel·la d'individualitat. Després està la complicitat amb un mateix, que agafes amb els anys després de viure temps sense parella, i semblarà una tonteria, però és la que et dóna una pau i una confiança que no te la dóna cap altre per anys que hagi conviscut amb tu. Tu et coneixes millor que ningú i has d’aprendre a gestionar què t’agrada i què no t’agrada de tu. La cara amable és la que acostuma a prevaldre, per això habituo a fer esport cada dia i llegir, perquè em fa sentir bé. Estimo els meus fills, i en la quotidianitat els hi dic a través d’un plat a taula o abans d’anar a dormir, sempre amb un petó i un t’estimo. O per mitjà d’una trucada un vespre qualsevol a les meves germanes. Així que realment no sé perquè escric. Per trobar-me o per perdre'm. No ho sé. Però aquí estic, intentant resoldre la qüestió picant les tecles d’aquest ordinador.