Si te les mires bé, les orenetes són més grans del que imagines. Volen més alt del que sempre t’ha semblat i desapareixen sense que te n’adonis, quan pressagien el fred i la pluja. Has entrat dins de casa i et trauràs les sabates, el vestit, fins a quedar-te nua sota el raig de la dutxa freda. Sobrevolen nervioses. Tant, que costa seguir-les amb la mirada. I veuen el que tu no veus. Invisibles preses, insectes que nodreixen el seu camí cap a l’Àfrica. A fora, enlaires el cap i ressegueixes el cel que queda aquest capvespre rere el campanar a quarts de deu. Tens els peus mullats. I baixes les escales des del terrat, abans que es faci fosc. No t’ho sembla, però també tu pressagies les estacions en cadascuna de les passes que fas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada