les altres veus

Ningú parla de les veus. 

Més que apagades, estan com absents. Distretes al telèfon. Passo una trucada a la M. de comptabilitat, me l’agafa apàtica i amb resignació. Li passo una dona de València que té un embolic amb els pagaments pendents. Abans l'Ema solia agafar les trucades amb més energia, i la veies sempre amb un somriure a la cuina, fent un cafè amb el V., el seu cap de comptes a clients. Al V. el va col·locar l’antic director financer, ara ja jubilat. La veu del V. no era tan apagada com la d’Ema avui. L’altre dia el vaig trucar per consultar-li si podia aprofitar una fitxa d’un client que havia passat de S.A. a S.L. Res. Vaig haver de crear el client de nou. El sistema informàtic se’m va penjar tantes vegades que vaig estar gairebé dues hores per una feina que normalment faria en quinze minuts. El servidor d'Alemanya estava col·lapsat. Després vaig provar amb Estats Units. Tampoc. Ni amb Hong Kong i encara menys amb Tòquio. Cap funcionava. Vaig trucar el J., el meu responsable, per informar-lo. No m’agafava el telèfon. Al departament el veuria a dins de la seva peixera de vidre, amb la mirada concentrada en la pantalla, o sabria si està a la cuina esmorzant o al despatx del davant, reunit amb el director. Vaig intentar trucar-lo novament, mentre reiniciava l’ordinador amb el servidor de Weinheim altre cop, i finalment me’l va agafar gairebé rebufant. Estava parlant amb el comercial de Madrid. La seva veu anava assentint, i em deia que sí que sí, però la notava tan lluny i absent, la seva ment, que vaig optar per dir-li que no es preocupés, que ja ho acabaria fent en un moment o un altre. També em va respondre que sí varies vegades seguides, i la seva veu es va fondre abans de penjar. Des que estem treballant des de casa que el percebo desorientat. D’això fa més de dos mesos. Després no sé on estan aquelles veus. Ahir vaig parlar amb la responsable de tràfic que ens fa el transport amb Marroc i Tunísia. Havia de resoldre un formalisme en la documentació. Em va respondre al telèfon com perduda i se sentia un eco de fons. Estava a casa seva i encara no era la seva hora de treballar. També els havien fet un ERTO. Em va saber greu i em vaig disculpar de seguida. Vam estar parlant del seu i del meu ERTO i ens vam consolar mútuament. Sort que he agafat el telèfon! Em va dir. Fa vint anys que la conec i és una bona professional, però semblava que li faltava un lloc on agafar-se, com si trontollés i va dubtar a l’hora de resoldre’m la pregunta. No et preocupis, ja truco l’agent de duanes, li vaig dir. L’O. em va agafar el telèfon amb determinació i seguretat. Ell treballa en una important agència duanera i s’encarrega de passar-me els documents que certifiquen que les mercaderies que enviem han sortit de l’Estat espanyol. Es diu D.U.A, el document, i d’ell en parlo a la meva novel.la “L’administrativa”. Vaig percebre un somriure i imagino que ell també el meu. Feia més de dos mesos que no havia necessitat els seus serveis i en escoltar-lo, semblava que esgarrapava alguna cosa de la normalitat que vaig deixar en suspens el passat 13 de març a l’oficina. El primer que vaig fer va ser preguntar-li si estava treballant a casa o a l’edifici de Drassanes. La veu el va delatar: a les oficines de Drassanes. “La primera setmana vam anar a casa, però de seguida vam necessitar tornar a Colón perquè ens vam adonar que per certs tràmits era impossible fer-ho telemàticament.” 

Va seguir la conversa deu minuts més. Em va resoldre el dubte, que al mateix temps vaig resoldre a la meva companya romanesa via e-mail. Ella ens envia cada dia un correu amb un llarguíssim “Good mooooooorning!”. Està sola a la seva casa de Brasov teletreballant, i així –ens diu- se sent més acompanyada. 

Cada vegada que veig un titular o sento algun guru fent prediccions sobre el futur que ens espera, jo només penso que aquest és el present que visc i amb prou feines puc descriure.  

Sant Antoni de Vilamajor, 20/05/20.