un somni de turgéniev

Com arranques si encara no veus el mar de l’any passat? La platja estreta per les darreres llevantades, les voltes a l’aparcament ple a vessar, la parada al Burguer King perquè t’ho demanen els fills? Puc recòrrer el punt just d’ara fa un any. La primavera i l’ànsia de canviar-ho tot. L’angoixa laboral de nou, el plantejament vital que em sobrevé de tant en tant. Després va arribar l’estiu i altre cop les onades i un nou projecte literari que em va tenir immersa en un nou univers i vaig oblidar-ho tot. 

Avui, després de llevar-me, he recorregut amb els dits els llibres de la prestatgeria. No m’he decidit per cap lectura, així que m’he assegut a escriure la meva. Fa dies que vull llegir “Diari d’un home superflu” del Turgéniev, però m’esperaré a que obri la biblioteca per anar-lo a buscar. La primera vegada que vaig sentir-ne a parlar d’ell va ser en un bloc que seguía, Paraguas en llamas, es deia. Al seu encapçalament l’autor hi tenia posada una frase del diari de l’escriptor rus: “ya sé que estos recuerdos no son alegres ni significativos, pero no tengo otros”. Després, amb el temps i de casualitat, em vaig assabentar per un article de l’Enrique Vila Matas que l’autor del bloc s’havia mort sobtadament. Se’m va fer estrany, perquè no el coneixia i la troballa del seu bloc també va ser de manera fortuïta, o no tant, la meva curiositat sempre m’acaba portant a llocs interessants. Em vaig convertir en una d’aquelles lectores silencioses, que fan una mica seu l’autor sense que aquest se n’assabenti. És, per mi, la manera ideal de llegir. L’autor sap que hi ha algú al darrere, però sense saber qui ets ni què fas. 

Al següent que vaig sentir parlar de l’Ivan Turgéniev va ser al Charles Bukowski, especialment en aquells mesos en què vaig estar escrivint les notes per al meu assaig del nord-americà. El citava en vàries ocasions com a un dels seus referents, sobretot cap al final de la seva vida, quan la veu del de Los Ángeles es va tornar molt més pausada i reflexiva. Es bo conéixer els referents dels teus referents. És com desenterrar l’arrel de l’arbre. Tan important com saber sobre el caràcter i la vida dels pares. No som éssers aillats. 

El diumenge al migdia, buscant un documental de l’Imprescindibles de la 2 no en vaig veure cap que em fes el pes. Vaig recordar el bloc de Paraguas en llamas i vaig anar-lo a llegir, amb una certa recança, tot sigui dit. Feia tres anys que no hi havia tornat i tot seguia igual. L’última entrada del 21 de gener del 2015 intacta. El sentit de l’humor intel.ligent del Jordi Mestre intacte. I a l’encapçalament la frase del Turgéniev. Vaig tancar-lo i vaig escriure el nom del rus al google. Quan llegeixo els diaris sempre començo per la darrera pàgina, és el que trobo a faltar de no llegir-los en paper. La contraportada. Les pàgines d’economia. Els esports. Cultura, i així fins al desastre de la política local amb què ens assetgen les portades a diari. Amb això vull dir que vaig una mica contracorrent. L’ordre dels altres no té perquè ser el meu. En comptes d’obrir la viquipèdia vaig anar directament als vídeos, i allà hi havia un conte preciós del rus que vaig poder escoltar en veu d’un home amb accent colombià. O venessolà o peruà. Tinc dificultats per diferenciar la fonètica d’aquella zona del nord de l’Amèrica del Sud. Un somni, era el títol del conte. 

Una narració en què es barregen vida i somni, on descriu com se li apareix un pare en teoria mort, i que després reapareixerà en vida, un varó rus que havia anat a fer les amèriques. Una reaparició només momentània, perquè tornarà a marxar sense deixar rastre. Un thriller que et deixa enganxat fins al final. Segurament l’agre record d’haver perdut el seu pare real quan només tenia 16 anys.