reflexions amb el tercer toc

Quan en una lectura trobo situacions o llocs tan concrets que em fan rememorar un passat propi perquè l’he viscut en les mateixes circumstàncies o en el mateix lloc, sempre penso que estic davant d’un bon text. M’ho fa reviure amb tanta o més plasticitat que si tingués una fotografia d’aquell moment en aquell passat meu. Això és el que m’ha succeït llegint El Tercer Toc del Toni Mollà. M’ha alegrat trobar-me amb l’Hotel Llevant de Llafranc o el restaurant Mas Pou de Palau-Sator, que ell visita per vacances amb la seva família i on hi vaig passar meravelloses estades amb un amor passat. D’allò fa molts anys. No ho he reviscut amb nostàlgia, un terme que analitza també l’autor al llibre i del qual en va parlar a la presentació de Barcelona. Aquell sentiment “acrític i narcotitzant” com diu ell, que ens fa idealitzar en la perpetuitat temps antics. Ha estat més aviat un record d’una altra època en què jo també era una altra.

Només començar El Tercer Toc he pogut viatjar al futur. Al meu futur, vull dir. Perquè l’autor valencià escriu sobre la seva prejubilació a contracor, doncs el van acomiadar als 57 anys, quan va tancar el Canal 9. A mi encara me’n falten 19, d’anys, per poder jubilar-me en les condicions que la gent d’aquest país es jubila actualment, però és un espai aquest -el de com omplir les hores en la meva vida de retirada- que encara no m’he plantejat. Suposo que quan s’acosti el moment aniré rumiant sobre aquest tipus de qüestions. Què faré? Com em sentiré? Com estaré? Com estaran els meus fills? En Toni Mollà dona respostes a totes aquestes preguntes en el seu present, quan comença el dietari, i frapa la tristesa i la recança amb què emprèn la seva jubilació. Jo que, a banda de llegir els seus llibres, he pogut parlar amb ell personalment, veig un altre Toni, un Toni en el dolor del seu interior, diferent de l’alegre i optimista per definició com sovint ens trobem i es descriu ell mateix. El fet d’entrar de manera forçada en aquesta vida retirada va fer que li costés molt adaptar-se’n. Fa reflexionar, sobretot, com dic, als qui encara ens queden molts anys per cotitzar laboralment.

Una cosa són les pèrdues, i una altra, de ben distinta, les renúncies. M'aturo a pensar. Que no te'n penedeixis de no haver-ho intentat, almenys. Aquestes perletes d'erudició que va deixant anar al llarg de totes les notes són les que més m’agraden del llibre, flaixos curts, frescos i rotunds que em recorden el primer Mollà de l’Espill d’Insolències. Són ideals per llegir a la nit, sota la llum de la tauleta abans d'anar a dormir. Jo les ressaltaria en lletra courier new, com si fossin el sumari de les notícies en un diari. 

He al·lucinat amb el seu l’alter ego, Josep Orts, que surt aquí en forma de fals dietari. Buah. Per què no l’estén i en fa un fals dietari sencer? M'he quedat amb ganes de més Josep Orts. No sé si en tindrem resposta, com diu la Zadie Smith, una de les coses que se li fan més estranyes de les xarxes virtuals és que l’autor hagi d’interactuar amb el lector. Veurem.

Directe, àcid, sarcàstic, punyent, sense pèls a la llengua, i molt em temo que menys fals del que pretén el gènere. És l’alter ego irreverent, el que no mostra a les seves anotacions dietàries formals i que aquí s’atreveix a mostrar. Vaig voler posar-li veu perquè tenia molta força i vida pròpia, com un monòleg teatral. (Podeu escoltar el fragment al vídeo insertat a l'entrada).

En paraules de Pessoa, Toni Mollà diu cap al final del llibre que “estic cansat de fer-me confidències a mi mateix”, que jo llegeixo com una evolució natural del dietarista des que es jubila fins que arriba a l’edat dels 62. D’un cansament com a narrador, que no vital. Des d’aquell desgast de l’auto-confessió fins a l’actualitat han passat més de tres anys. Si els ha deixat escrits o no, només ell ho sabrà.