com vaig conèixer les meves amigues de montmeló

L’altre dia van venir a dinar al meu nou pis de Llinars les meves amigues de Montmeló, o les de tota la vida, com acostumo a dir. Tenim un grup de Whats que activem només quan quedem per dinar o sopar de tant en quant, que sol ser un parell o tres cops l’any. Vam menjar i xerrar pels descosits, cadascuna amb les seves històries i dèries, escoltant-nos, aconsellant-nos i rient-nos, que per això són aquestes trobades. Ens vam acabar les dues ampolles de vi i la de cava, que vam degustar amb el tortell de nata i les galetes que van portar de cortesia. En acabat, la Cinta va fer un selfie que més tard vaig penjar al FB amb el següent enunciat: “amb la Blanca, la Sílvia i la Cinta, les friends de Montmeló avui a casa”. Seré discreta i no revelaré el contingut de les converses, penso que els relats són millor lloc per recrear aquest tipus de situacions. Però vaig pensar en veure la fotografia que mai havia explicat com i quan vaig conèixer les meves amigues. Les quatre vam créixer a Montmeló, un poble envoltat de polígons industrials conegut per ser la seu del Circuit de Catalunya. Totes vam marxar d’allà fa molts anys per amor, cadascuna pel seu costat, quan ens vam independitzar per casar-nos o per anar a viure en parella. A la primera que vaig conèixer és la Blanca, i va ser a primer de bàsica, quan va venir a l’escola Pau Casals, que llavors era a l’edifici on està l’actual ajuntament. Potser em falla la memòria perquè aquella escola havia tingut diversos emplaçaments al poble, abans que es construïssin l’any 1985 les instal·lacions actuals que hi ha al carrer dels pins. Des de llavors que no hem deixat de tenir mai contacte. De fet, en acabar l’E.G.B., vam seguir juntes el batxillerat a l’Institut Vinyes Velles de Montornès del Vallès, on vam cursar lletres pures. Després ella va seguir el camí cap a la facultat de Dret a l’Autònoma, i jo a un edifici més amunt, a la de periodisme. Però encara allà ens vèiem algun matí per esmorzar a la cafeteria de Dret. D’ella destacaria la seva abnegació i disposició a ajudar els altres.

Amb la Cinta vam establir relació sobretot quan el meu pare era president del Club Ciclista Montmeló perquè el seu tiet també hi era a la junta i durant una Volta al Vallès que organitzava el club, vam acollir tant a casa meva com a casa seva uns ciclistes mallorquins que competien a la Volta. Va ser un estiu en què vam descobrir els Radio Futura perquè un dels nois, d’Inca, n’era molt fan. Érem unes nenes, catorze anys, jo ni tan sols començava a descobrir el món i ja aleshores ens vam avenir molt. La recordo sempre amb un somriure al rostre. Com ara. Ella també va anar al Vinyes Velles durant el batxillerat, però a diferent classe que la meva, i vam tornar a coincidir i molt a la facultat, perquè ella també va estudiar periodisme i durant el segon curs el seu tiet ens portava cada matí a tota velocitat amb la seva furgoneta fins a l’estació d’autobusos de Cerdanyola, i d’allà partíem fins a Bellaterra amb el bus de línia. Allò era tota una aventura al més pur estil Indiana Jones, i segur que ella també se’n recorda. Vam perdre un temps el contacte quan vaig deixar la facultat, però amb els anys i les xarxes el vam tornar a reprendre més per les coses bones que pels comiats de persones estimades, afortunadament. Sa mare sovint li recorda que guarda el record del meu bateig a les prestatgeries del seu menjador, per si el vull. Però jo prefereixo que se’l quedi ella. És seu, i jo no l’hauria guardat tan bé.

La Sílvia vivia als afores de Montmeló, anant cap a Parets, i la recordo petita d’algun dia que havia vingut al Frankfurt Roca a menjar entrepans amb els seus pares. Però no vam establir la relació allà. Va ser a través de la nostra amiga Dolors, que havia anat amb ella a l’escola Bell-lloc de La Roca, i per les festes de fi de curs de l’institut que fèiem al K-2, quan ella va començar a venir amb nosaltres. Després vam coincidir a les classes de jazz i funky a la Fuensanta, el petit gimnàs que hi havia al carrer Diputació. Sempre li ha agradat molt ballar. Ens -en realitat- . Mentre la Cinta i jo estudiàvem periodisme i la Blanca dret, ella va fer turisme, però aviat es va adonar que li agradava la interpretació i va entrar a l’Institut del Teatre i, fins avui, encara pot dir que es guanya la vida interpretant i donant classes de teatre. Les millors obres del Txèkhov i del Tennessee Williams les he pogut veure amb ella, assegudes a les butaques del Maldà i del Nacional de Catalunya. M’encanta la seva honestedat i capacitat d’anàlisi de les situacions personals.

D'esquerra a dreta: Cinta Franco, Sílvia Molins, Jèssica Roca i Blanca Liébana