el dia que vaig entregar "L'administrativa" a Galaxia Gutenberg

Devia ser pels volts de finals d’abril i malgrat que feia temps que ja tenia acabada “Després de l’última abraçada” encara no m’atrevia a entregar-la a cap editor. Vaig fer imprimir i enquadernar “L’administrativa” de nou i vaig aprofitar per agafar-me un dia de vacances a la feina per baixar a Barcelona. Els del Vallès sempre baixem a Barcelona. Aquesta era una expressió que em cridava l’atenció de petita, quan els de Barcelona pujaven a estiuejar a Montmeló. No hi veia muntanyes per enlloc, jo, però ells insistien a pujar i instal·lar-se, sobretot, a les casetes del carrer dels pins. Després, des d’allà, baixaven moltes nits d’estiu a sopar uns entrepans al Frankfurt Roca, i passaven llargues vetllades a la terrassa d’acer inoxidable que tenia muntada la meva mare per als clients. La baixada aquí sí que era literal, perquè des del carrer dels pins fins al carrer Vic s’hi arribava per un pendent força inclinat. S’havien instal·lat a la part alta del poble, més o menys com a Barcelona, però sense ser Pedralbes. Vaig pujar al tren a Llinars abans de les deu del matí. El cel amenaçava pluja, així que vaig posar un paraigües plegable a la meva bossa, i també un llibre dels meus de “Llegint Bukowski” per a l’editor Joan Tarrida. Ningú t’ensenya com s’ha de fer. Havia buscat prèviament l’adreça pel googlemaps, la de l’editorial Galaxia Gutenberg, al número 361 de la Diagonal, i vaig començar a ampliar amb els dits el mapa dels carrers al mòbil per mirar la millor manera d’arribar-hi des de l’estació de Passeig de Gràcia. Portava posada una faldilla de lli blanca per sota dels genolls, unes mitges negres a joc amb un cos de lycra negre i una americana de cotó a ratlles blanques i negres. Al cap un monyo espanyol i les perles a les orelles. Un look molt meu. No vaig oblidar la novel·la ben enquadernada que duia a la mà. Encara no plovia quan vaig sortir al Passeig, i vaig començar a caminar amunt, després a la dreta i cap avall seguint el googlemaps. Vaig aturar-me i vaig deixar guiar-me per l’instint. Havia anat en direcció contrària. Vaig tornar enrere i vaig caminar deu minuts i allà estava el 361, en una cantonada i amb un rètol tan petit que vaig dubtar un moment. La voluntat de passar desapercebut, vaig pensar. Vaig entrar a preguntar al porter, que seia en una cadira a peu de l’ascensor mentre conversava pel mòbil amb el mans lliures posat. Va aturar-se un moment just per deixar-me preguntar: l’Editorial Galaxia Gutenberg? “Si, a la segona planta” i va seguir amb la seva trucada. Vaig pujar les escales i allà tornava a estar el rètol tan petit que ni el recordo. Vaig trucar al timbre i de seguida va obrir la porta una noia de cabells llisos i rossos, molt prima, que em va contestar en castellà. Vaig preguntar pel senyor Joan Tarrida i em va dir si havia demanat visita. Mai m’hauria rebut. Això no l’hi vaig dir. Venia només a portar-li un manuscrit que m’agradaria donar-li en persona. “Espera un moment”. No vaig passar del rebedor, perquè allò tenia forma de pis antic, i veia caixes i caixes de llibres per classificar. Algú més treballant dins d’un dels despatxos que es veia a través d’una porta oberta. La noia rossa va tornar acompanyada d’una dona de la meva edat si fa o no fa, amb els cabells tenyits de pèl-roig. Era l’encarregada d’administració, però em feia l’efecte que era la més veterana de la divisió, per dir-ho a la manera industrial, la mà dreta dels senyor Joan. Va semblar-me que es posava dreta com fent una muralla davant del despatx de l’editor i va atendre molt amable però forçada la meva petició. Vinc del Vallès, he publicat sis llibres, li porto aquest que m’ha publicat una editorial de València i patatim-patatam. Crec que aniria millor amb unes cerveses i de manera fortuïta a la barra d’un bar, sense presentacions ni recerques ni tants formalismes pel mig. Em sentia ridícula. Però ningú t’ensenya com fer-ho. Vaig deixar el manuscrit i el llibre dedicat i vaig marxar. Al carrer començava a ploure molt suau tot i que encara podia caminar sense el paraigües. De tornada al tren vaig decidir aturar-me a Montmeló per visitar la meva mare i la meva germana gran. Semblava que m’haguessin vist per un forat. Just quan anava per la pujada de l’estació del poble un noi de la ràdio m’enviava un missatge dient-me que volien que els hi fes cinc cèntims sobre la meva obra per al Sant Jordi com a autora local. Abans d’arribar a la unifamiliar ja els hi vaig fer. Vaig trobar la meva mare fent mots encreuats. Era un exercici que mai havia fet, però que li havia recomanat fer el neuròleg des que havia tingut l’ictus al febrer. Acabava d’esmorzar, trigava tant en empassar-s’ho tot que se li ajuntava amb l’hora de dinar. La disfàgia. I després ja no tenia gana. Però s’esforçava “perquè si no malament, mica en mica t’aniries consumint”, deia. Em va fer un petó i després de preguntar-me pels nens va seguir encerclant paraules molt lentament. No es va moure de la cadira.

Abans d’acomiadar-me del tot vaig anar amb la Sílvia a prendre una cervesa ràpida al Serra. Allà no calien presentacions ni formalismes. Tenia els peus encetats de caminar per l’asfalt amb les Camper de saló. Necessitava arribar a casa i treure-me-les. Vaig pagar i la meva germana em va dir “jo vaig a fer un riu primer que si no després em pixo a sobre, que una ya no tiene edad!”. No vaig calcular la distància ni l’estona. Ens vam acomiadar amb dos petons. Del bar a l’estació vaig caminar lleugera uns tres-cents metres, però va ser a la màquina expenedora de bitllets que em va agafar de cop. “Em pixo”, vaig pensar que ho pensava per a mi. Movia les cames i apretava endins i una noia sud-americana que tenia al costat va riure, allò va fer adonar-me que ho havia dit en veu alta. Vaig tornar-li el somriure. Al tren vaig comptar les parades que em quedaven: quatre. Resistiré. Vaig veure un noi que entrava al lavabo del tren, i se’m va passar pel cap d’anar-hi. Va estar-s’hi una estona amb el botó per accionar la porta, no sabia com funcionava. Plovia a fora i quedaven dues estacions. I si entro i em quedo tancada? Se’m passarà de llarg la parada. No, no. Aguanto millor. Apretava endins i notava la bufeta plena a rebentar. La cervesa és tan diurètica. I l’aigua del matí, el suc de taronja i el cafè del bar a Passeig de gràcia, i l’ampolla d’aigua de la màquina de l’estació perquè tenia la gola seca. M’acabava d’adonar que des de les vuit del matí no havia tornat al lavabo. Vaig baixar a Llinars i vaig començar a caminar sota el plugim. Amb prou feines podia caminar. Queden tres minuts i ja estàs a casa. Mentre m’esperava al semàfor vaig obrir el paraigües. Veia el meu edifici a l’altre costat de la carretera, però el fet va accelerar la micció i vaig pensar que ja era igual. Al meu davant venia caminant un noi d’uns quaranta anys i vaig deixar-me anar. Mullava la faldilla blanca de lli, les mitges negres i les Camper de saló. El noi estupefacte sota la pluja feia cara de dissimular, mirant fixe tot el mullader de la meva faldilla davant seu. Vaig plegar el paraigües i vaig posar la clau al pany mentre seguia pixant, amb un dolor intens que pujava pels ronyons. Quan vaig seure a la tassa del vàter ja no recordava els formalismes, ni el carrer ni el nom de l’editorial. Vaig acabar i vaig posar-ho tot a la rentadora.