la calúmnia

Qui té una vida perfecta? Un pensament perfecte, un temperament perfecte, un coneixement perfecte, un cos perfecte, un estat civil perfecte, un feina perfecta, un amor correspost perfecte, una família perfecta, una relació directa amb els altres perfecta, la mesura exacta de la felicitat perfecta?

Ningú la té. Per això de vegades sorgeix la modèstia o l’arrogància, la compassió o l’odi, l’admiració o l’enveja, l’elogi o la difamació, qualitats totes intrínseques en l’esser humà, que res tenen a veure amb cobrir les necessitats vitals més bàsiques que ens protegirien de la resta d’animals, sinó més aviat les hem desenvolupat per defensar-nos del perill de la nostra pròpia espècie. Em pregunto en quin moment la intel·ligència va formar aquest tipus de qualitats, si perduraran sempre i com s’aniran transformant en la base de la nostra evolució dintre de milions d’anys.*

La Calúmnia d'Apel.les, de Botticelli (1495)

*Escrit el 29/09/18