Sovint penso que les lletres que escric aquí són fràgils i volàtils. Ho penso en el sentit en què es miren o llegeixen avui, sobre un suport que s’obre i es tanca en un clic i s’oblida ràpidament. Pel que fa al pensament, el meu vull dir, queda en mi, a vegades escrit, altres parlat, però en la totalitat queda en mi, i aquest ja és més difícil d’esborrar. L’altre dia li llegia alguna cosa sobre la profunditat del pensament a la Virginia Woolf, i vaig entendre el que volia dir, però molt em temo que el 95 % de la gent no té temps de parar-se a pensar d’aquesta manera. Hi ha un alt nivell de pragmatisme que passen per alt molts intel.lectuals, a vegades em fa l’efecte que viuen dins d’un quadre abstracte. Sense escombraries per llençar, ni despertadors per aturar, ni horaris marcats en un rellotger, ni rentadores per posar, ni cues del súper, ni multes per recórrer, goteres o nits d’insomni, posem per cas. La vida és pragmatisme. Per això m’agrada el raonament científic. És clar que després et submergeixes en una posta de sol a Sussex relatada per la londinenca i penses que val la pena transitar una geografia que desconeixes des de la seva òptica tan única i particular. Una veu incomparable.
Sobre pensament i insomni com el que tinc ara, a les dues de la matinada, volia parlar. Fa dies que tinc l’horari canviat. Suposo que el fet d’estar tot el dia a casa, i tele treballant, m’està afectant el ritme circadià del son. Fa una hora i mitja que m’he aixecat i ara estic aquí teclejant. No puc escriure sobre el coronavirus (ja se n’ha escrit massa, i el que queda!), però és degut al virus que estic tele treballant des de casa, i també és degut al virus que ens fan un ERTO fins al juliol. Així és que treballaré mitja jornada i després el virus dirà. Mai se m'hauria passat pel cap escriure a aquestes hores de la matinada. Ahir vaig estar a punt de fer-ho. Però m’hi vaig resistir i em vaig posar a mirar les parets, i un rellotge de Nomon que es va aturar fa temps a tres quarts de vuit. Crec que eren del vespre. Després vaig llegir un relat de Bukowski intitulat Una conversa tranquil.la, on relata la xerrada que té amb un poeta jueu que està estudiant per a rabí. S’emmarca en l’any 1968 i disserten sobre el sentit de les guerres i les revolucions. Ell -Bukowski- era un pacifista declarat. En fi, que en acabat em va semblar meravellós, el relat, no el fet d’estar desperta a les tres de la matinada. I finalment vaig anar-me’n al llit i vaig agafar el son sense pensar en res més. Avui el maleït cicle circadià s’ha tornat a trencar i s’ha repetit la història com en el dia de la marmota, però les parets no tenien res a dir-me. Hauré de canviar el rellotge perquè s'ha trencat el mecanisme de les agulles. Al mòbil un parell de whats d’ahir la nit. I al bloc? He pensat, què nassos fan les teves lletres al bloc? Apareixen per un instant en aquesta pantalla i desapareixen fins a quedar en l’oblit en un segon. Pluff. Me’n vaig al llit.
Sobre pensament i insomni com el que tinc ara, a les dues de la matinada, volia parlar. Fa dies que tinc l’horari canviat. Suposo que el fet d’estar tot el dia a casa, i tele treballant, m’està afectant el ritme circadià del son. Fa una hora i mitja que m’he aixecat i ara estic aquí teclejant. No puc escriure sobre el coronavirus (ja se n’ha escrit massa, i el que queda!), però és degut al virus que estic tele treballant des de casa, i també és degut al virus que ens fan un ERTO fins al juliol. Així és que treballaré mitja jornada i després el virus dirà. Mai se m'hauria passat pel cap escriure a aquestes hores de la matinada. Ahir vaig estar a punt de fer-ho. Però m’hi vaig resistir i em vaig posar a mirar les parets, i un rellotge de Nomon que es va aturar fa temps a tres quarts de vuit. Crec que eren del vespre. Després vaig llegir un relat de Bukowski intitulat Una conversa tranquil.la, on relata la xerrada que té amb un poeta jueu que està estudiant per a rabí. S’emmarca en l’any 1968 i disserten sobre el sentit de les guerres i les revolucions. Ell -Bukowski- era un pacifista declarat. En fi, que en acabat em va semblar meravellós, el relat, no el fet d’estar desperta a les tres de la matinada. I finalment vaig anar-me’n al llit i vaig agafar el son sense pensar en res més. Avui el maleït cicle circadià s’ha tornat a trencar i s’ha repetit la història com en el dia de la marmota, però les parets no tenien res a dir-me. Hauré de canviar el rellotge perquè s'ha trencat el mecanisme de les agulles. Al mòbil un parell de whats d’ahir la nit. I al bloc? He pensat, què nassos fan les teves lletres al bloc? Apareixen per un instant en aquesta pantalla i desapareixen fins a quedar en l’oblit en un segon. Pluff. Me’n vaig al llit.
 |
| Una posta a Sussex |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada