No sé què tenen les sortides i les postes de sol que ens atrauen tant. Són com la joventut còsmica. Ardents, belles i fugisseres. I la resta del cel ja pot quedar blau uniforme, o tacat de petits núvols grisos al nostre darrere, que no girarem el cap. Instant de culte, si ho pensem bé. Allà fixa, entre les variacions de l’heli i l’hidrogen, deixarem la nostra mirada. Hipnotitzats per la bellesa del gran Apol·lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada