Vull un tiramisú com el que ens feia el Manel Corbalán per a les festes d’aniversari dels de la colla. No he provat mai un tiramisú tan bo com aquell. Acabo de veure el viatge d'en Gino en expresso per les Cinque Terre i me l’ha recordat. Costes escarpades, verds paisatges plens de vinyes per la riviera italiana, el mar d’un intens blau i gent de poble afable avesada al turisme de masses. En un moment del documental fa un tiramisú una mica especial: al limoncello, perquè diu que no a tothom li agrada el cafè. Però a mi el cafè em torna boja i aquell que feia el nostre amic pastisser de Mollet del Vallès era d’escàndol. Feia un pastís de mascarpone amb cafè deliciós. Fa molt que hem perdut el contacte amb ell, des que vam venir a viure a Sant Antoni de Vilamajor. L’últim que sé d’ell és que treballava de mestre forner als forns Turris, però m’ha vingut el record d’aquell tiramisú que, de fet, és l’únic que seria capaç de menjar. Tota la resta em semblen excessivament dolços i mancats de personalitat. El del nostre amic era bast, els feia en una safata d'alumini gran i tenia aspecte de casolà, diria que fet expressament així, no gaire dolç, i hi predominava el sabor a mascarpone i de vi ranci amb el cafè impregnat als melindros. Autèntic. Com ansio aquell tiramisú ara mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada