8:00 A.M. El Llibert al sofà amb la tablet construint muntanyes russes. El seu pare acabava d’arribar de buscar tabac a la benzinera. El Gerard dormia. Del silenci matinal irromp una conversa:
-Ah, l’altre dia va entrar a classe una de les professores de català a preguntar si algú sabia qui era la Jèssica Roca. (En realitat va dir: l’altre dia va entrar una de les que ajuda a la profe de català i va preguntar -imitant la veu de la noia en un to més agut-: Algú sap qui és la Jèssica Roca?)
És diumenge al matí. Acabo d’enllestir una entrevista que m'han fet per a un dossier de premsa que entregaré a l’editorial. Desconnecto amb un llibre sobre la Revolució Francesa i deixo de llegir.
-Ah, i ...?- li dic.
-No, no vaig dir res.
-No? I el Gerard?- li pregunto.
-Tampoc. Un nen de la classe va dir: Sí, és la mare d’ells dos. Senyalant-nos.
-Me’ls imagino als dos fent-se el longui, ha, ha.- el Manel es trencava de riure.
-Sí, sí. - va respondre contundent el nen.
-I què va dir la profe?- vaig dir.
-“Oii! I com és que no m’heu dit res?” No sé què els passa ara amb les escriptores! Mama, no vull que vinguis a parlar, eh?
-No pateixis, podria anar als cursos de batxillerat si volen…
-No, tu si no et proposen res, callada. Ja deia jo... L’any passat amb l’Esperança ens en vam lliurar perquè es va enterar a final de curs! Uf, menys mal!
-Nooo, jo callada. Però si m’ho diuen podria proposar-los el meu llibre com a llibre de lectura, i això serien molts llibres.
-No, mama. Els llibres que proposen no són realistes com els teus, són més fantàstics. Com si fos, no sé... El Quijote, a veure, que El Quijote no el recomanaran, però perquè et facis una idea.
-I com vàreu quedar, al final?
-No... potser et diuen alguna cosa.
-Vosaltres no vau obrir boca, és clar.
-No.
-I quan va ser això?
-No sé… farà una setmana i mitja o dues.
El seu pare seguia trencant-se de riure. Jo també, la veritat. Després va continuar deliberant sobre com de poc li agrada escriure i llegir, tot i que un dia la professora li havia dit que s’expressava molt bé, deia. “No, no, si no és cap obligació que t’agradi…” li vaig respondre. Ens ho deia amb una seguretat desarmant i sense deixar de construir la muntanya russa amb un editor que ens va demanar farà un parell d’anys. Més tard, quan el Gerard es va llevar vaig preguntar-li per la profe de català, i la versió va ser exactament la mateixa. “Algú sap qui és la Jèssica Roca?” D’entre tots els alumnes, els dos es van mirar còmplices i van emmudir. I no sabeu com m’agrada que siguin tan ells.
Vaig marxar a preparar el dinar. Jo, de moment, callada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada