Tanques els ulls i veus tants inputs que no veus res. Tanca els ulls. Deia Gauguin que els tancava per poder-hi veure. Es produeix un silenci. Apareix l'Until the end amb la Norah Jones i et transporta a aquelles paraules en paper que un dia vas llegir a dins d'un llibre. Eren estrelles i planetes. L'infinit de l'Univers. I encara és allà. Et recorda les notes càlides d'ahir, les que sonaven a dins d'un cotxe en un cd, i aquells quilòmetres mirant per una finestra a l'alçada de Berga, quan la neu de les muntanyes s'havia desfet. Unes cadenes al portamaletes sense usar i unes riallades d'esgotament en un dia d'esquí. Sembla una altra vida. I baixar lliure per aquella muntanya que et produïa vertigen. Però la vas baixar i vas riure. Tanques els ulls per veure-hi. I la veu de la Norah et semblarà sempre càlida. I aquella altra vida quedarà allà, rere uns ulls mirant la neu desfent-se des de la finestra d'un cotxe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada