Ara cauen unes gotes que rellisquen per les fulles dels viburnums. M'enlluerna el seu verd clar impactat pels rajos solars, quina paradoxa. Fa uns instants només escoltava el soroll de l'aigua de la intensa pluja caient sobre els tendals del pati. Crees paraules perquè passi la tempesta. Tu les tries i tens la sort de separar-les aquí. Pensava abans: aquests maleïts núvols només descarreguen aquí al damunt. Mirava enllà, cap a l'oest i el veia clar, el cel. I el soroll aquí era intens. Intens. Intens. Més d'una hora intens. Semblava sòlid, de gas a sòlid, com si s'hagués oblidat de fer-se líquid i dir-se pluja. Fins que de sobte ha esdevingut un silenci sense forma ni nom. La calma després de la tempesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada