somni i despertar

No recordo l’última vegada que em vaig llevar a quarts de deu del matí. Segurament anys. Però estava immersa en un somni profund, en un viatge per Holanda. Serà perquè ahir vaig escriure alguna cosa sobre aquest lloc perquè tampoc hi he estat mai. Un escriu el que vol escriure, però no somia el que vol somiar. No era desagradable. Simplement caminava per uns carrers sense cap singularitat, havia de pujar a un vaixell de fusta i factura antiga, i en comptes d'això havia baixat. Després tornava a caminar sense rumb per aquells carrers amb blocs d'edificis anodins i que feien baixada -cosa imposible a Holanda, però allà estava jo quan una noia jove venia pel meu darrere i amb el gest de les seves pupil·les em mirava el vestit blanc. “Que m’he tacat?” Li deia. Em va fer que sí amb el cap amb timidesa, sense articular paraula, com si sabés que jo desconeixia el seu idioma. Vaig seguir caminant fins la cantonada i girant a la dreta entrava a uns lavabos públics. No hi havia ningú. Estava ple de portes i obria  la primera que veia. Eren portes de vidre opac. I tenien un doble sistema de tancament: primer en tancaves una amb baldó per la part dreta, i la segona porta l'asseguraves amb un altre baldonet per la part esquerra. Però tot i així, mentre mirava de canviar-me entrava una noia per parlar amb una altra noia que hi havia al lavabo del costat. “Què fas? Surt d’aquí! Que no ho veus que he tancat les portes?”. Em mirava tota estranyada, com si allò fos el més normal del món i marxava resignada. Tampoc parlava. Per què als somnis només parlem nosaltres? 

Se sentia un murmuri de veus allà dins, com si de sobte hi hagués molta gent. Llavors m’he despertat. Eren quarts de deu. Quan he anat al lavabo he comprovat que la sang havia traspassat la compresa. Un escriu el que vol, però a la vida i als somnis hi ha coses impossibles de dominar.