rita levi-montalcini

Deia la Rita Levi-Montalcini que no s’ha de témer els moments difícils, doncs d’ells sempre en surt el millor. Aquesta neuro-científica nascuda a Torí l’abril del 1909 va rebre el Premi Nobel de Medecina i Fisiologia el 1986 pels seus estudis sobre el procés de creixement cel·lular i en particular de les neurones. De pare matemàtic i mare pintora, la Rita era juntament amb la seva germana bessona, la petita de quatre germans. Abans de matricular-se a la facultat de medecina de Torí va haver de convèncer el seu pare, que no veia molt bé que una dona estudiés una carrera en detriment de formar una família a la manera tradicional. També va haver d’estudiar per lliure les assignatures de llatí, grec i matemàtiques per treure’s el títol que li donava accés a la universitat. Un cop llicenciada en medecina va decidir especialitzar-se en la branca de psiquiatria i neurologia, i va començar a treballar com assistent a la mateixa universitat. Però amb l’ascens de Benito Mussolini al poder (era l’any 1938) es va impedir que els jueus poguessin accedir als llocs d’investigació per les lleis antisemites del feixisme. La seva família, d’origen jueu-sefardita per part de pare, es va desplaçar llavors a Brussel.les, on la Rita va treballar com a investigadora convidada per l’Institut neuro-biològic de la capital belga. També d’allà van haver de marxar. Era l’any 1940 i Bèlgica estava a punt de ser envaïda per les tropes de Hitler, per això van tornar a la seva casa de Torí. Els factors externs no els podia canviar, així que va decidir instal·lar a la seva habitació un petit laboratori on practicava la microcirurgia amb agulles de cosir i pinces de rellotger amb ous fertilitzats. Així és com va començar a estudiar les primeres fases del creixement en embrions de pollastre. Li interessava conèixer el moviment de comunicació entre les cèl·lules en el moment del seu desenvolupament. Els bombardejos de l’aviació britànica sobre Torí a la Segona Guerra Mundial van obligar la investigadora a fugir de la ciutat i es va instal·lar a una casa de camp a la vora de Florència i allà va seguir amb els seus experiments d’embriologia. Poc després, al 1944 va ser reclutada per les tropes aliades per treballar com a metge i infermera als camps de refugiats. Quan va acabar la guerra el seu treball ja havia estat divulgat per diverses revistes científiques que es van fer ressò de les seves investigacions. Va ser llavors quan li va arribar una oferta de l’embriòleg alemany Viktor Hamburger per treballar a la universitat de Washington a Saint Louis. S’hi va estar 30 anys. Allà va descobrir la proteïna que alliberen les cèl·lules nervioses i que és la que atrau el creixement de les ramificacions de les neurones veïnes. El seu treball ha permès entendre com actuen aquestes cèl·lules en processos com la demència senil o el càncer. 

Mesos abans de morir als 103 anys, encara va tenir entusiasme per revisar el seu darrer llibre Atreveix-te a saber. Quan li van donar el Nobel, al discurs que va fer va dir:

Vull expressar la meva immensa gratitud per haver rebut aquest premi tan prestigiós. És com trobar-se una mateixa havent pujat al pic més alt de la serralada de l’Himàlaia, l’Everest, i trobar-se allà sense haver realitzat cap esforç durant l’ascens, sinó havent gaudit de l’enorme plaer de les vistes a cada corba del camí.

Un dia de farà poc més d’un any jo estava fent un curs de back-office a la Cambra de Comerç de Barcelona. Durant la segona sessió, el professor Xavier Guillamet ens parlava sobre organitzar-se i de la importància de deixar els temes conclosos abans de marxar de l’oficina, perquè el nostre cervell sinó no ens deixaria descansar bé durant la nit. Coses lògiques i coherents, al capdavall. Va ser llavors quan ens va parlar de la sinapsi neuronal, el procés en què les cèl·lules nervioses es comuniquen entre sí i de la Rita Levi-Montalcini. Quan va acabar l’exposició vaig preguntar-li de nou el nom de la científica que vaig apuntar en bolígraf en un full dels apunts. Així va ser com la vaig descobrir.