L'altre dia, veient un documental de natura europea, recordava la pizza napolitana que ens vam menjar els quatre sota aquells arcs del casc antic de Nàpols. Una de fina massa cruixent amb anxoves, tomàquets i olives negres. La darrera imatge que sortia era la badia de Nàpols amb el Vesuvi imponent al fons. Recordo la napolitana i els tomàquets secs penjant de la botiga del costat de la pizzeria. Entre un italià d'accent àrab i l'adriàtic que ens esperava a l'altre costat de la bota. En colors d'un llenç seria així: vermelló, gris llamborda, rosa pal i blau grisenc. D'olors especiades. Verd orenga i molt de moviment. Una pinzellada gruixuda i poc definida. D'aquells quadres que tant m'agraden. Com un Doblas que aporta caliu al saló o a la paret del damunt de la llar de foc que m'agradaria tenir.
 |
| interior cafè. Manuel Doblas. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada