un penjador i tres records

A l’habitació on treballo hi tinc un penjador de paret amb tres bolsos penjats des de fa temps. Potser dos o tres anys fa que hi són. Un és una petita bossa de mà de lluentons en color salmó que em vaig comprar al Zara per anar al casament d’uns amics a Sabadell deu fer uns divuit anys. Després l’he usat per anar a altres casaments d’altres amics. L’últim cop que me’l vaig posar va ser per a l’enllaç de la filla del meu cunyat Antonio, mort fa ja més de tres anys. L’altre és en pell vermella i tipus cartera, gran, de la firma Blanco, que em va donar la meva germana Susana fa molt de temps. Me’l solia posar amb vestit jaqueta per anar a treballar a l’oficina, especialment a l’hivern, abans que comencéssim a treballar des de casa aquesta passada primavera. Té les nanses una mica desgastades per l’ús, però passant-hi una baieta ben humida el vermell tornarà a lluir. Encara s’aguanta. No sé quan el podré tornar a usar. N'hi ha un tercer que és un bolset en pell negra del Zara Basic que també em va regalar la Susana, diria que pel meu 39è aniversari, i que l’he fet servir en molt poques ocasions. Ara que n'he mirat l’interior he recordat quina va ser la darrera vegada: va ser per al casament de la meva neboda Gisela, el cinc de maig del 2018, la mateixa tarda que va morir el meu pare. Ho he sabut perquè a dins encara hi havia el detall de cortesia que ens van fer a les dones, un mini kit de manicura molt polit i complet. El trasbals va ser tan fort quan vam rebre la notícia durant el primer plat, que ni tan sols l’havia obert des d’aquell dia. Ara, en posar-me a escriure, ho he descobert amb sorpresa. Tornaré a guardar el kit al seu interior. Ho prefereixo. El meu temps de narració per a les coses significatives a la meva vida requereix de molts anys, i si algun dia ho faig -que no ho sé- no sé com ni quina forma adoptarà. Així que aquí ho deixo.