Si mires el cel, els colors de la posta sempre et portaran al passat. Hi ha una connexió còsmica entre el crepuscle del dia que mor i les ànimes que queden en tu. I marxes endins. És la pregària dels ateus perquè saps que només en el sentiment dels vius sobreviuràs quan tu moris. Això havia de ser un poema, però he preferit esborrar-lo i deixar el so dels ocells a fora. TSSST. L'Escoltes? S'està apagant.
He mirat el cel aquesta tarda i no sabria com acabar. Tan subtilment i elegant com ho fa la posta rere el campanar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada