si això és un home del primo levi

Deia el Primo Levi que la comunicació entre els homes és essencial per a la vida. I quan ho deia ho feia en el sentit literal: al camp d’extermini d’Auschwitz, on va estar presoner l’any 1944, la diferència entre els qui entenien les ordres que els donaven en alemany i els qui no representava la vida o la mort. I és que al llarg de Si esto es un hombre remarca constantment el fet idiomàtic entre aquella munió d’homes i dones d’arreu d’Europa. Levi, italià d’origen jueu entenia alguna paraula en alemany i també sabia francès. Això i el fet d’haver estudiat químiques a la universitat de Torí el van salvar, doncs el van destinar com a químic en un laboratori del camp els darrers mesos abans que els alliberessin.

La concreció i el detall amb què narra la seva arribada a Auschwitz-Monowitz, des que arriben confinats, tancats i morts de set en vagons de tren de mercaderies, com si fossin porcs que van directament a l’escorxador és frapant. Però el que més m’ha impactat de tot el que explica és la deshumanització tant dels presoners com dels botxins, que en la majoria eren també jueus. És la mort abans de la mort. Per això només sobrevivien els qui van preservar un bri de lucidesa. Al llibre descriu casos concrets d’homes que se’n van sortir gràcies a la seva astúcia. O a la seva força. O a la seva bona presència per allò de “a aquell que té li serà donat”. La resta, aquells que s’abandonaven, “els enfonsats” com diu ell, tenien els dies comptats i anaven a parar a les càmeres de gas i sortien en forma de fum per les xemeneies de Birkenau. Acabat el llibre, i vist la poca gent que va sobreviure, crec que en el cas particular de Levi se’n va sortir perquè era un noi espavilat i va saber veure amb qui s’havia de relacionar per sobreviure. Malgrat la desgràcia sempre va tenir la tenacitat i l’ànim de “ser humà”. Va conservar la capacitat de pensar com fer-s’ho per sobreviure, i això es veu molt bé en les escenes finals, quan amb la imminent entrada dels soldats russos, els SS que hi havia al camp marxen corrents cames ajudeu-me i deixen els presoners totalment abandonats a la seva sort. És com una escena de l’apocalipsi. El camp bombardejat i Levi i altres companys sortint dels seus barracons com si fossin zombis per buscar menjar que s’estava podrint a les cuines i als despatxos dels oficials alemanys.

Quan una llegeix històries com les de Primo Levi, tan brutals i descarnades, es pregunta com poden els homes fer-se això entre ells. I no he pogut evitar preguntar-me, en el cas que jo m’hi hagués trobat, quin tipus d’humà hagués estat, si dels salvats o dels enfonsats. No ho sé. Realment no sé com reaccionaria davant d’una situació tan aniquilant com aquesta, desposseïda de tot: de la família, la feina, la casa, la roba, el cabell, en un lloc totalment estrany amb llengües que no entens, obligada a fer treballs forçats fins a l'extenuació, a base de cops i insults, sense sentit, a deu sota zero, amb un plat de caldo al dia. I sense cap motiu (potser ser diferent és un motiu?). Com és un fet incomprensible -i això l’italià ho explica molt bé en l’apèndix del llibre- que està fora del que és humà, va fer que la majoria de persones que entraven al camp desactivessin ràpidament la part humana de la raó, inconscientment era la seva manera de salvar-se, de no parar bojos. D’aquí la deshumanització. Estaven condemnats a morir (entre un 90 i 98 per cent dels qui entraven en camps nazis morien).

Primo Levi es va suïcidar llençant-se per les escales interiors des del tercer pis on vivia a Torí quan tenia 67 anys. Va patir depressions tota la vida. Conservar la consciència sobre uns fets com aquells li va passar factura, però ens ho va voler explicar i penso que és un llibre que hauria de llegir tothom. Vaig arribar a ell a través de l’autobiografia de la científica Rita Levi-Montalcini, jueva i de Torí com Primo Levi. El cita cap al final del seu llibre perquè ella també va patir la persecució del règim feixista de Mussolini però va tenir més sort i se’n va poder escapar. Curiosament vaig recordar que tenia el llibre de Levi Si això és un home a les prestatgeries feia anys sense obrir i m’hi vaig llençar de cap.

Malgrat la cruesa del que descriu no en fa mai sentimentalisme, ho exposa en primera persona com si fos un reportatge, no li calia emfatitzar res perquè els fets ja eren prou forts.

Cap home normal podrà mai identificar-se amb Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann i tants altres (...) Si comprendre és impossible, conèixer és necessari, per tal que el que va passar no torni a succeir, les consciències poden ser seduïdes i obnubilades de nou. Per això, meditar sobre el que va passar és el deure de tothom. Primo Levi, setembre del 1976.