la meva veïna ivana i dostoievski

Avui quan tornava de fer la compra al súper m’he trobat amb la veïna de sota. Venia amb el petit adormit al cotxet i els més grans l’acompanyaven contents amb les seves motxilletes. L’altra menuda era a la guarderia. La Ivana és una russa guapa. D’aquelles russes rosses, d’ulls blaus i rostre exòtic, tirant a oriental. Va vestida amb roba casual i té quatre fills amb l’Esteban, que és colombià. Sempre li pregunto si vol que l’ajudi amb el cotxet, perquè des que va venir a viure farà vora dos anys, entre una criatura i l’altra no l’ha deixat anar. Després em diu que no, que ja hi té la mà trencada de pujar per les escales amb el bebè i el cotxet. Avui, per això, com pujàvem plegades, ha fet una pausa. Un sospir quan m’explicava on era la llar d’infants on portava la tercera dels seus fills. “I va bé que el petit vagi adormit, perquè aprofitaré per fer el dinar. El cap em roda entre fer la renda, apuntar els nens al casal i organitzar-ho tot perquè m’incorporo de nou a la feina la setmana que ve”. La Ivana normalment parla en castellà als seus fills, entén bé el català, tot i que quan els renya algun cop la sento que ho fa en rus. Els seus nens són preciosos també. Avui per primer cop m’ha dit que provenia de Toliatti, una ciutat petita, m’ha dit, d’un milió d’habitants, molt industrial, on fan els cotxes Lada. Calculo que deu tenir uns 36 anys, la noia. Comparat amb Moscou, on va estudiar a la universitat, quan va arribar a Barcelona li va semblar tan petita! Allà les distàncies són enormes, és habitual fer trajectes de més de 100 km diaris per anar a la feina. Ara no canviaria Barcelona per res del món. La Ivana és una russa xerraire i emocional. És curiós, em sento molt més propera a ella que no a la veïna del davant, que és de Cardedeu de tota la vida. Després, i per primera vegada des que ens coneixem, hem parlat de literatura, perquè contràriament a ella, que és més jove que jo, jo no he hagut de marxar mai per buscar-me la vida a un altre país. Així que el poc que sé de Rússia, li he dit, és gràcies a la Montserrat Roig i al Dostoievski. De seguida se m’ha ofert a prestar-me “Crim i càstig”, que el té en castellà a casa, “és molt bona, però t’aviso que és dura perquè hi surten escenes de sang i violentes”. I quan li he parlat de “L’adolescent” i d’”El jugador” de l'autor rus, ha assentit amb el cap i m’ha parlat de Baden-Baden, ciutat alemanya on transcorre la història del jugador, i on ella hi va estar quan va fer via per Frankfurt, abans d’arribar fins a casa nostra. 

Baden-Baden