A aquesta italiana d'origen jueu li van donar el premi Nobel de Medecina l'any 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. Va trobar la proteïna que connecta les ramificacions nervioses (gràcies a la tècnica iniciada per l'aragonès Santiago Ramon y Cajal), i va demostrar que les cèl·lules nervioses del cervell no moren mai, i per a mostra un botó, perquè va ser una dona intel·lectualment activa fins ben passats els cent anys.
Si d'una cosa m'adono llegint-la, a banda de amb l'enorme sensibilitat amb què escriu, és com de culta era -és- la comunitat jueva, una comunitat que ella descriu des de la seva família (no practicant) de lliure-pensadors, com li agradava dir al seu pare, enginyer industrial i propietari de vàries fàbriques de gel a Bari i Torí. També des de la Universitat de medecina de Torí, amb companys que van ser premis Nobel com ella, i que van ser instruïts per l'històleg Giuseppe Levi, pare de la Natàlia Ginzburg, una autora que algun cop he mencionat perquè també m'agrada molt. Al professor Levi li dedica una bona part del llibre, també jueu i obertament anti-feixista en una època en què molts es passaven al bàndol de Mussolini només per conveniència. De fet el van empresonar per les seves idees anti-feixistes i comunistes, però va poder sortir-ne gràcies a la intermediació d'un ja vell Santiago Ramon y Cajal, que va escriure personalment al Benito Mussolini perquè alliberés al seu amic i col·lega històleg.
La Rita Levi explica que va ser passada l'adolescència i degut a l'agònica mort per càncer d'estómac de qui havia estat la seva mainadera que va decidir estudiar medecina. En teoria ja havia acabat els estudis. Va arribar fins a un batxillerat femení que feien les noies i que després no continuaven perquè se suposava que s'havien de casar i formar una família. Feia tres anys d'allò, va consultar abans el seu pare a qui va explicar que volia fer carrera de metge per poder "guarir" la Giovanna. No va poder ser perquè va morir abans. Aquest passatge, com el de la mort del pare, és fortament emotiu. De l'enorme bagatge cultural a què fa referència, ella cita lectures d'autores com Emily Brontë, Virgina Woolf o La Divina Comèdia de Dante, autors llegits a casa seva, amb la complicitat de la seva germana gran, que volia fer carrera d'escriptora. La seva germana bessona Paola va ser una coneguda pintora i el seu germà Gino, un dels millors arquitectes italians dels 50 i 60.
D'anècdotes i de com el feixisme va voler aniquilar tota aquesta comunitat ho conta des d'un angle personal, crítica amb qui no era humanament just, sense importar-li la religió que professés, fos del corrent polític que fos.
Curiosament, conta, malgrat l'estricta educació paterna, és a ell a qui dedica el llibre, doncs va ser qui va formar el seu caràcter tenaç i la capacitat de resiliència enfront les adversitats. No van ser poques. Impressionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada