Recull les bosses plenes del Condis cansada d'esperar, s'aixeca i marxa. S'ha acabat la jornada. Aguantava les temples amb els seus punys, mirava el mòbil i el tornava a guardar. Era asseguda al pedrís de l'estètica ENE que queda a sota de casa. Ella ja ha fet la compra per sopar. Des d'aquí puc veure encara la llum plom del cel sobre els edificis. Ha parat de ploure. Van tallar el pi centenari del pati del davant fa uns mesos. Rere el pi hi havia un altre pati interior amb una caseta que no havia vist abans. Ara hi ha algú a dins d'una saleta il·luminada d'un groc càlid, el televisor encès i una prestatgeria plena de llibres. Aquell pati m'inquieta, per què hi ha algú vivint i no surt ningú mai? Rere ell, l'aire mou les copes de tres xipresos que hi ha a un jardí de més endarrere. Tres xipresos. Seria un lloc on poder passar la nit antigament, quan encara no havien construït tots els pisos del voltant. Demà al matí quan em llevi he de recordar de mirar el pati del saló amb la prestatgeria de llibres. Estarà el llum apagat? Després, quan trepitgi l'asfalt per arrencar a córrer potser em creuo amb el vell que surt a buscar el pa cada matí. Porta els pantalons arremangats per sobre els turmells i camina tan a poc a poc... Tindrà més de noranta anys i va amb la mirada perduda. Si penso que pot tenir l'edat que tindria ara el meu pare i que segurament viu sol em moro de pena. I llavors arrenco a córrer encara més ràpid. Perquè les penes no m'atrapin. No sé com es deu dir, però veig com veu que ha passat la seva vida i ja no reconeix la que té al davant. I corro. El televisor del saló de la prestatgeria amb llibres ara està apagat, i segueixo sense veure ningú. Les copes dels xipresos es mouen amb el mateix ritme lent d'abans. Feia dies que no escrivia res. Ni em preguntava per què. I penso que és bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada