un record d'infantesa

Quan era nena, amb onze o dotze anys, ja vivíem a la unifamiliar del carrer Mogent 1 de Montmeló. Durant les vacances d’estiu era habitual que el meu pare em fes anar al Banc de Sabadell del carrer Major a cobrar les mil o dues mil pessetes que portava en un xec al portador. Llavors no hi havia targetes de crèdit i a les botigues es pagava només en metàl·lic. A mi m’encantava anar al banc amb el xec, quedar-me plantada al davant de la peixera de vidre del caixer i mirar embadalida com aquest picava les tecles de l’ordinador. M’agradava el rictus seriós de l’home i el sorollet ràpid de les tecles quan picava els números del compte corrent. I l’assistent del director, menuda, traient un llistat ben llarg que sortia per la impressora de l’oficina. El senyor del caixer sabia que jo era la filla petita del Pere Roca. Recordo perfectament la signatura del meu pare, signava en castellà: Pedro Roca, amb la cua final de la “a” que s’allargava per sota del cognom i del nom, però ben llegible. A l’època que es va fer el primer carnet, durant la dictadura franquista, era obligatori traduir els noms del català al castellà, no et donaven opció, però ell era Pere. Us deia que el caixer sabia de qui era filla i per això em donava les dues mil pessetes del xec. Als pobles prevalia el sentit de comunitat. Ara seria impensable que un nen anés a cobrar un xec al banc. Entre d’altres coses perquè ja ningú expedeix un xec bancari amb els diners que siguin per anar a fer la compra. Recordo que ja més gran, quan va tenir targeta de crèdit, el meu pare també em feia anar a treure els diners del caixer. Em deia el número secret i em feia treure cinc mil pessetes. Sempre pel mateix, per anar a buscar carn a la tenda del Pont o a la Rosa del peix o el Mundo Deportivo a la Teresineta. Per fer la compra. Però no només. També pel tracte humà que hi tenia amb la carnissera, amb la peixatera, amb la quiosquera… no m’estranya que amb el primer infart que va tenir fossin elles les primeres en anar-lo a veure a l’hospital.