Després de l'última abraçada (capítol sisè)

A mitjans de juliol del 1986 jo ja havia fet onze anys. El meu pare treballava a la fàbrica de motocicletes fins a l’agost i la meva mare s’agafava per primera vegada uns dies de vacances a l’estiu. L’avi havia mort l’any anterior i ja no estava al seu càrrec. 

- Marxarem uns dies a l’apartament de la tieta a Sitges amb el tiet Antonio. Però m’ha dit que vigilem amb deixar-ho tot exactament com està perquè no s’enteri el tiet Michel que hi hem anat. Com si l’hagués pagat ell l’apartament! La tia Eulàlia ho feia tot sigil·losament, parlava fluix i com d’amagat de la gelosia malaltissa del seu marit Michel, a qui va conèixer durant una estada a París quan ella havia anat a perfeccionar els seus coneixements de perruqueria amb el Jean Fournier. En realitat a qui va conèixer va ser a la germana del Michel, que hi anava de clienta a la perruqueria de París i va pensar: “aquesta serà un bon partit per al meu germà sord”. I la tieta, que venia d’un desengany amorós després de molts anys promesa amb un noi que no es va voler casar, va caure de quatre grapes. “Com una tonta, vaig caure, com una tonta!”, la sentia que deia planyent-se quan ens venia a veure a Montmeló. Amb el francès, un cop casats, es van instal·lar a la part alta de Barcelona. La tieta no va voler tenir fills per por que heretessin la sordesa del seu marit. Tampoc en va tenir el tiet Antonio, el germà gran de la tieta i ma mare, que es va acomodar amb nosaltres l’última setmana de juliol al petit àtic del carrer de l’Aigua. 

-Quin vols? Agafa’t el que més t’agradi- em va dir la meva mare. 

-Aquest blau- veia el mar de fons que es movia amb les darreres onades del vespre i conjuntava amb el collaret blau profund que penjava d’uns fils de la parada. 

- Doncs aquest. És maco, sí. I t’estarà molt bé amb el moreno de la pell. Et ve de gust un gelat del Gino’s? Jo en vull un de llet merengada. 

Aquells dies recordo la meva mare completament en pau amb ella mateixa. Era com si el gaudi mediterrani hagués actuat com un bàlsam sobre els fantasmes que sovint la turmentaven interiorment. Tenia el front relaxat i els cabells li brillaven caobes i ondulats sobre el seu rostre encara dolç i bell, d’actriu del Hollywood dels anys 50. Després coincidíem per sopar amb el tiet, que venia de fer una partida de cartes a El Prado. El tiet era solter. Separat, millor dit. La meva mare em va explicar un dia que la seva ex-dona el va deixar perquè es passava el dia jugant a cartes, i com no li feia cas el va engegar a dida. “I era com una vedette, ella! Rossa, despampanante! Molt bona mossa. Quan venia pel poble tothom en parlava, i el tiet és clar, fardant de nòvia!”. 

Tot el que tenia d'extrovertida la meva mare en relació als sentiments, ho tenia d’introvertit el tiet. No s’expressava en aquest sentit, potser com a forma d'autoprotecció. Tornant d’El Prado es posava la mà a dins de la butxaca de l’americana i se sentia esplendorós -aquell dia havia guanyat la partida- : “Avui soparem les millors gambes de Palamós al Mare Nostrum.” Recordo veure-les vermelles i enormes, daurades sobre la safata d'acer inoxidable i jo xuclant els caps, un a un, amb aquell sabor intens del marisc. I el cambrer esmoquinat que omplia la copa de vi blanc i fresc del tiet. 

-Vigila que després et pujarà el sucre i no tinc ganes d'haver de córrer cap a l'hospital. 

-Tranquil·laaa, Elsa- parlava lent, com si no tingués pressa per acabar la frase- això no és reeees, amb les festes que m’havia fet jo amb els del grup de música, buah. Allò sí que era beure! I els millors havanos que em fumava! 

-Però llavors encara no eres diabètic i ara estàs amb mi i no amb tota aquella colla. 

-Vah, què sabràs tu! 

-No, és clar, tota la vida fent de minyona, començant per les camises que t’havia de planxar perquè si no em renyaven a mi, o ja no te’n recordes? 

I el tiet no contestava. S’acabava de menjar el rap a la marinera que li havien servit, que es feia empassar amb uns quants glops més del Martín Codax. 

Tenia a les meves mans el vestit en crep de vius colors verds i rosats que es posava la meva mare cada vegada que baixàvem a la platja d'El Vivero, quan em vaig quedar recordant aquells estius amb l’olor d’aftersun encara impregnada al seu vestit. Havia obert l’armari per agafar la jaqueta en llana marró per endur-me-la a Luxemburg. A finals de març encara podia fer fred allà. Després d’anunciar-me la bona nota del meu treball, em van designar portaveu del grup d’anglès amb la intenció que fos jo la representant del meu institut a la trobada del Parlament Europeu. L’endemà vam agafar el bus per anar a l’estació de França. Mirava una altra vegada per la finestra i m’entristia el record de la Lisa quan vaig haver d’acceptar que realment ja no tornaria mai més. Unes mans estrenyien les meves. Eren les de l’Òscar, el professor d’anglès que s’havia assegut al meu costat. Em va mirar amb tendresa i em va preguntar si estava trista. Vaig assentir amb el cap. Deu minuts després el silenci es va trencar amb el fort moviment de maletes que aixecàvem per pujar-les al Talgo. La llarga melena arrissada em venia de cop a la cara, hi corria molt d’aire per les andanes de l’estació, vam posar per a la foto de grup just abans de pujar al tren. Em vaig recollir els cabells i en disparar-se el flash vaig fer un somriure que no vaig deixar anar durant la resta del viatge.

Sitges