memòries de vilaller (cap d'any 2001)

Hi ha una època en què la barreja de gent que passa per la teva vida és un cocktail que amb els anys trobes estrany i com fora de tu. Però et pertany, per molt que miris cap als costats. Una d’aquestes èpoques va ser la que envoltava el començament del segon mil·leni. Vam decidir passar el Cap d’Any del 2001 en un poble de mala mort de la Vall d’Aran: Vilaller. La idea devia sorgir del Manel, no la idea de passar-lo a Vilaller concretament, sinó la idea de passar un Cap d’Any a la neu i esquiant. Aquell final d’any va ser especial perquè seria l'últim en què pagaríem en pessetes. El dia 1 de gener del 2002 començava a circular l’euro, que ens pensàvem que seria una moneda provisional i vint anys després està ben instal·lada entre els països de la Unió europea. L’allotjament a Vilaller el va buscar la meva germana Susana a través d’un llavors primitiu internet. Primitiu també semblava el lloc. Sort que érem joves i ens ho vam prendre amb humor. Va venir la Montse, la germana del Manel, amb el seu marit i els seus dos fills petits. El Pol encara no tenia dos anys i es va passar el cap de setmana enfebrat, i va amargar les hores d'aquell final d'any a la meva cunyada. A més, em sembla que no els funcionava bé la caldera de l’apartament i l’aigua de la dutxa els sortia tèbia. Ells quatre estaven en un apartament a part del nostre, que quedava a la primera planta d’una petita casa adosada i vella de poble, lletja, fosca i amb antics retrats de morts a les parets. Jo no ho havia vist mai. Ni jo ni la resta, que passàvem acollonits pels passadissos de la casa amb aquelles fotografies de morts que semblaven perseguir-nos amb els seus ulls sense vida. Semblava una escena treta d’una novel·la de la Isabel Allende. El menjador era petitíssim, decorat des de feia més de cent anys, les portes baixes i estretes i els llums, làmpades de paret amb globus en forma de medusa que amb prou feina il·luminaven. Els llits eren com els que tenien l’avi Ramon i la tieta Maria a la casa de Martorelles: alts, amb matalassos de plomes comprimides i desiguals i plens de bonys i un capçal de fusta en fórmica caoba i un Crist penjat a la paret, vigilant. "Ideal per fotre un polvo!", era la conya que van anar fent el meu cunyat Ariel i la resta d’homes. També estaven les meves germanes Iolanda amb els seus tres crios, la Vanessa i la Susana amb el seu marit Roberto. La Susana no ho sabia encara, però allà ja estava en estat del seu únic fill, el meu nebot Marcel. Aquells mesos, també, van ser del poc temps en què ma germana Vanessa va estar soltera i fèiem broma amb el nostre amic Xiqui, que va venir sol, tot i que ja aleshores estava mig embolicat amb la Gemma. Res, tot va quedar en paraules, és clar. La Vanessa llavors havia patit algun desengany amorós i no estava per a bromes. Un d’aquests desenganys va ser amb un amic del meu marit, l’Alberto, que s’havia separat quan va començar a festejar amb ma germana, però llavors ell no estava per a res seriós i la Vanessa s’ho va prendre malament i ho va deixar estar. Va estar un temps dolguda però com tot en aquesta vida, li va acabar passant. Vam riure molt amb la casa dels horrors. A la segona planta estaven instal·lats la meva germana Iolanda amb el meu cunyat Ariel i els nens, que eren molt petits també. Era una mena de bordell amb una suite que tenia uns cortinatges en vellut bordeus i un bany a la mateixa habitació, que evocava algun bordell de la Rússia imperial. No calia posar-hi gaire imaginació. Era tot allà en viu i en directe. I l’hivern blanc i humit. La neu que queia sense parar sobre uns carrers mal asfaltats. La meva germana Susana estava encantada amb la seva reserva: “les mestresses (grans) són molt amables, i estem com a casa i a prop de pistes. I a més, es veu que aquí és on ve a aterrar el Rei amb el seu helicòpter quan ve a Baqueira amb la seva querida i no vol que se n’assabenti ningú”. Tot eren avantatges, segons ella. Del sopar de la nit de Cap d’Any se’n va encarregar el Manel. Aquell matí haviem estat visitant Sant Climent de Taüll, que jo només havia vist en els llibres d’història de l’art i que vaig poder apreciar en directe, malgrat que el pantocràtor era una reproducció de l’original, espoliat i portat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, on el van traslladar incomprensiblement per protegir-ne la seva conservació. Els entesos sovint fan coses que no s’entenen.

L'àpat d'aquella nit va consistir en un mar i muntanya de gamba llagostinera i mandonguilles guisades amb patates, que el Manel va anar cuinant lentament a la diminuta cuina entre converses i riallades mentre bevíen un bon vi i fumaven tots els homes. El dia 1, després de treure els primers euros del caixer, vam anar a esquiar a Boí Taüll, d’on conservo una fotografia amb ell que ens va fer el nostre amic Xavi Xicola -Xiqui- després que jo pugés esgotada una pendent amb els esquís a les espatlles perquè havia caigut d’un telearrastre. A la foto sortim el Manel i jo somrients al cim amb un sol radiant de cara i les ulleres de sol fosques que ens el tapaven. *

*Fragment d'unes memòries inèdites que vaig escriure l'estiu del 2019 i que tinc guardades sota el títol de Cuscó