enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.

Per celebrar els quatre anys de casats vàrem marxar un cap de setmana a Sant Sebastià. El vam passar en un típic caserío basc a dalt del Monte Igueldo des d’on es veia la platja de La Concha. Va ser durant el trajecte fins allà que portàvem posats en una cinta de casset La Oreja de Van Gogh, el grup basc tan de moda a l’època. És per això que cada cop que els escolto em ve al cap aquell viatge. Els portàvem en bucle a dins del Fiat Marea, un cotxe familiar que ens havíem comprat feia poc, i que va ser objecte de mofa pel seu nom entre els meus cunyats Ariel i Roberto. FIAT MAREA WEEKEND SAINT MORITZ, el venedor es va quedar a gust quan us el va vendre! Crec que ens el vam comprar perquè en aquella època el tenia l’Enric Viñas, el marit de la germana petita del Manel, la que em va aconseguir a través de l’ETT on treballava la meva primera feina d’administrativa. Ell el tenia en color marró xocolata, estava content amb el resultat, però jo crec que era perquè treballava en una casa de sofàs i cortines italiana, Arquati, i li agradava molt tot allò que vingués de terres italianes. Li donava com més categoria. De fet és cert que se saben vendre bé i donen una imatge d’alta qualitat als productes. A nosaltres aquell cotxe no ens va donar bon resultat. Era tan llarg que semblava una barca quan el conduies, i cada dos per tres tenia alguna averia fins que al final es va trencar la cadena de distribució i el vam canviar pel Mazda 5 que encara condueixo avui. A l’hotel també hi vam anar per recomanació de la mare del Manel, perquè ella viatjava sovint pel nord perquè portaven la representació de la robeta de bebè. Ella feia els dissenys i era la comercial al mateix temps. I el meu sogre feia de xofer i s’esperava a fora de les botigues fumant un cigar mentre la Pepita feia la venda i intercanviava vida i miracles amb les clientes. No puc recordar el nom de l’hotel, per això no l’he anomenat, sé que era un nom basc i molt llarg, i que durant l’estada gairebé vam estar sols. Tant era perquè vam sortir a fer llargues passejades pel Monte i per la vora del passeig de La Concha. No cal dir que a l’habitació on estàvem allotjats vàrem fer l’amor per celebrar l’amor en un moment en què encara no buscàvem fills. Vist des de la distància dels anys, dues dècades en l’instant que escric aquestes línies, se’m fa estrany, no perquè no sàpiga que ens vam estimar profundament, sinó perquè és un sentiment que tinc totalment esborrat i com fora de mi. Enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.*

*Aquest és un escrit que pertany a unes memòries que vaig escriure fa sis anys, durant l'estiu del 2018 i que tinc inèdites.