Si no ho he fet al matí, necessito aparcar el rentavaixelles, seure al sofà i reflexionar al voltant d’una lectura. La voràgine de la vida diària m’atabala. Els carrers de la ciutat plens de gent amunt i avall, bosses a les mans, aparadors amb descomptes que anuncien el Black Friday, el consum per tot arreu. Per a tot. El fet de no aturar-se a pensar m’espanta. Si camines amb bosses a les mans per mirar aparadors i omplir més bosses que mai ompliran un buit personal si no t’atures a pensar. La manera de comunicar-se s’ha reduït en petites parcel·les. Augmenta la desconfiança i les pantalles, en comptes de desenvolupar-nos com a humans ens estan tornant més salvatges. STOP. Necessito reflexionar al voltant d’Ignotus, el text que dedica el Manuel Murguía a la Rosalía de Castro el 1885, el mateix any que va morir l’escriptora. Al final del llibre Los precursores, que el gallec dedica als escriptors gallecs més destacats en el que es coneix com a Rexurdimento (la Renaixença de la cultura gallega), aquest inclou també a la seva dona, la Rosalía de Castro. Amb una descripció inicial a la manera de memòries fa un record de la figura com a escriptora de l'autora de Padrón. El final de tot d’aquest llibre el conclou amb un text que Murguía trasllada com si fos una conversa entre ell i la seva dona, quan situant-se en una nit al teatre, i veient Dalila del francès Octave Feuillet, la Rosalía li conta la història d’un nen famèlic que va conèixer quan ella era una adolescent, l’any 1853. A aquest nen orfe que va pidolant pels carrers de Santiago de Compostel·la l’escolten xiular una música melodiosa des de la casa estant la Rosalía amb parents seus. Com si fos un conte de Dickens, la poeta explica com el recull del carrer per donar-li menjar i la pena que passa el pobre nen, que plora perquè no té mare i passa fam, fred i por pel carrer. En un moment en què li demanen al nen que torni a xiular aquelles notes que deixen a tots al·lucinats, Rosalía de Castro diu que va agafar una guitarra anglesa per començar a tocar una barcarola. Allò va ser la confirmació que aquell nen desproveït de menjar, de casa i de família, era un geni de la música. El nen, amb llàgrimes als ulls i escoltant la melodia, va començar a tocar l’instrument de manera harmoniosa sense haver-ho fet mai abans.
Ignotus és el nom que Murguía li dona al protagonista del relat de la Rosalía. Una història real, per altra part. Us imagineu una història així avui a casa nostra? Per sort la societat ha evolucionat per a bé en aquest sentit i no es veuen nens orfes pels carrers del nostre país. No dic que no existeixi pobresa ni violència domèstica de portes endins.
Ignotus és el geni desconegut o el geni incomprès. En relació a això diu Manuel de Murguia parlant d’un dels personatges de Dalila: “cuántos genios como Roswein se habrán perdido por no haber hallado en su camino a nadie que les comprendiese y supiese lo que valían, y muchas veces porque ellos mismos no se conocían siquiera!”
A propòsit d’això vaig escoltar una vegada el pintor Antonio López dir que res pitjor ni més trist per a un artista que resultar incomprès perquè és com morir en vida.
El que més m’agrada d’aquest Ignotus és escoltar la Rosalía en veu d’un altre, perquè és com si encara seguís viva i perquè, com m’esperava, fins i tot en carn i ossos, tenia una sensibilitat extrema per a tot. Per a viure i per traslladar-ho de viva veu. I molt poca gent té aquest do, malgrat n’hi hagi molts vivint i escrivint.
Aquest Ignotus M.Murguía el subtitula A.R.C. (A Rosalía Castro). I quina història tan maca per recordar-la.
 |
| Monument a Rosalía de Castro al parc de l'Alameda a Santiago de Compostel·la |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada