la bufanda burberry

Tinc una bufanda Burberry de fa no sé quants anys al calaix d'hivern on guardo les bufandes, guants i gorres per a quan ve el fred. És la típica de la marca anglesa, de color camel amb els quadres Check negres, blancs i vermells. Ara no me la poso gaire, tot i que vaig tenir una època en què me la posava sovint. En realitat era del Manel Teulé, però de tant usar-la va acabar donant-me-la. 

Dissabte vaig anar a Barcelona i de tornada, just abans d'agafar el tren a Passeig de Gràcia, vaig veure a l'aparador de la botiga que hi té la marca anglesa una bufanda com la meva, però en vermell en comptes de camel. La vaig trobar maca i em vaig disposar a entrar per preguntar el preu. La porta era tancada amb un porter a dins que em va fer un gest perquè m'esperés. Em va semblar que no hi havia ningú a dintre, i després de cinc minuts me la va obrir. Em va fer passar i em va venir a buscar la dependenta. Efectivament no hi havia ningú. No acostumo a entrar en aquest tipus de botiga que hi ha al Passeig entre d'altres coses perquè no conviden a que hi entris, alguna cosa ensuma a estatus. I jo sóc una treballadora normal i corrent. La noia amb accent italià  em va rebre educada i correcta. Vaig preguntar-li pel preu de la bufanda vermella, sense gaires preàmbuls, bé, sí, l'hi vaig comentar que la tenia en càmel de feia anys i que m'havia cridat l'atenció la de color vermell de l'aparador. Primer va deixar anar un "520 euros", "esta de aquí, pero no es exactamente la de los cuadros check, es otro ligeramente diferente". No, no, a mi m'agrada com la que tinc jo, li vaig respondre. Suposo que va fer-ho com una manera d'introduir-me, per a no espantar-me. La tenien penjada en una vitrina que quedava al nostre davant: 620 euros. Vaig reaccionar -més que astorada- una mica sarcàstica: però si aquesta és la que tinc al calaix de la meva tauleta, exactament la mateixa... "És que ahora somos lujo", em va dir -crec que un pèl avergonyida, "pues que sepas que tienes un buen artículo en casa". Llavors ja em vaig acomiadar amb un somriure i em va convidar a portar algun amic per anar a comprar a la botiga. Vaig tenir la sensació que no venien gaire. Abans Burberry era una marca com podia ser Lacoste o Fred Perry, eren bones marques quan encara no existia el concepte luxe, ni tampoc el lowcost, tot sigui dit. 

Fa anys vaig fer un curs de màrqueting tèxtil internacional al gremi tèxtil de Sabadell en què van parlar sobre el posicionament de marca: marques que pugen desorbitadament els preus de venda al públic (pvp) per adreçar-se exclusivament a un tipus de client amb alt poder adquisitiu malgrat el cost de la peça sigui infinitament inferior. Com el cas de Burberry. Llavors com a exemple el professor ens va posar Custo Barcelona, de qui també tinc una faldilla que vaig comprar farà 25 anys i que encara em poso de tant en tant. 

jo amb la bufanda sobre l'any 2000, Montornès del Vallès