Mentre corria aquest matí trepitjava les fulles, i he pensat que el seu codi genètic és pràcticament el mateix que el del meu cos. I rere el cos hi havia els rajos solars impactant-me, i l'ombra que anava al davant i al darrere a mesura que avançava el meu trot. Veia un poema agafant-ho tot, i disculpeu-me si ara no puc donar-li forma. No tota la poesia ha de quedar escrita. L'escoltava en les notes de Memòries d'Àfrica que es ficaven a dins de les meves orelles i la percebia en els forts batecs i l'oxigen sortint acompassat dels meus pulmons. Igual que les nostres converses de diari. Estan fetes del mateix que les fulles i el Sol brillant sobre el meu cap, sobre les cases i els supermercats, el bullici que vull fer silenci. Tot és el mateix. Pensava en això mentre corria, i en la poca gent que realment s'atura a pensar en coses com aquesta. Molts corren i trepitgen fulles. A l'estiu em passa el mateix quan miro els estels de la nit estirada a l'hamaca. Són els millors poemes, els que et cauen del cel i et fan un ai a l'estómac mentre respires sense adonar-te'n.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada