Vaig mirar el mapamundi penjat a l'habitació del fons del pis. Els ulls em van marxar cap a les muntanyes nevades de Colorado i vaig veure les roderes del cotxe d'una ute tornant a la reserva. Va ser un instant només. Un moment en què vaig posar-me música techno per desetressar-me ballant. D'allò farà sis anys. Vaig tornar la mirada a l'oceà Atlàntic i vaig tancar els ulls deixant-me endur pels batecs del meu cor al ritme de la bateria. TUM, TUM. TUM, TUM. Van aparèixer les pintures blaves i blanques que encara feien servir als rituals indígenes per pintar-se la cara, però ja no hi havia rastre de les cabelleres llargues dels homes. Ni dels abrics fets amb pell de llúdriga. L'endemà els nens petits anirien a l'escola dins del 4X4 de la seva mare, que passaria els codis de barres dels productes empaquetats per la caixa del supermercat de la reserva. El pare havia mort alcoholitzat l'any anterior i rebrien una petita ajuda de l'estat federal. Vaig esborrar el tema sota la suor de la samarreta i sobre el nom antic d'Aspen. TUM. TUM. TUM. El que més em crida l'atenció dels mapes és poder tocar amb les mans el seu present. El seu present que mai és el meu present, em costa imaginar-me històries a Burkina Faso o l'Afganistan. Vaig deixar estar el meu relat imaginari dels indis americans perquè m'hauria perdut en una realitat que desconec. L'exotisme és explicar de manera autèntica allò que tinc a tocar. Això sí, segueixo ballant -menys- i mirant el mapamundi de tant en tant. M'ajuda a situar-me en la perifèria del globus i en el centre d'enlloc. I sempre hi descobreixo noms de noves illes de llocs remots. Qui hi viurà i com?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada