la importància de ser un ocell

No és que li doni importància, senzillament m’aturo més a mirar el colom que reposa a l’última branca de la copa de l’arbre nu que no a mirar aparadors. És hivern, ja ho puc dir, i rere el pati queda el gran plataner i els pollancres que voregen l’era de Can Delma. Després hi ha un arbre plantat allà al mig, de fulla perenne no molt gran, i que mai he esbrinat de quin arbre es tracta. Té color verd d’alzina però no la forma. Just allà hi ha un mur que voreja l’era i a vegades s’hi passegen gats de carrer, ara que abunden més des que hi ha unes colònies que algú ha posat repartides pel poble per donar-los menjar. A l’estiu s’hi enfilen crios adolescents a les tardes, perquè l’ombra del gran plataner els dóna resguard i alleugereix de la calor, un refugi on fer-la petar, escoltar música, fumar, gallejar i començar a desprendre’s del lligam dels pares. Una vegada, en aquest mateix pedrís hi vaig veure estesos dos cobrellits enormes. Vaig trigar poc a descobrir que eren de la xinesa que tenia la botiga dels baixos al nostre mateix edifici. Va ser perquè una tarda, mentre aparcava el Mazda quan tornava de la feina, vaig veure com estenia roba a la meva finestra, una que dóna a peu de carrer. Vaig haver de dir-li que aquí no s’estenia la roba al carrer, i mirant-me amb uns ulls pèrfids i protestant en un castellà molt limitat, va treure els penjadors amb la roba del nen petit i del seu marit. Un altre dia encara vaig veure un llençol estès al mur que dóna a l’aparcament de la plaça de l’ajuntament. Però després d’allò ja no vaig tornar a veure’n més. Si algú li va cridar l’atenció no ho vaig saber. Els xinesos van desaparèixer fa cinc anys. Al seu lloc hi van posar una botiga de complements de llar que van tancar poc després, i ara hi ha un estudi de fotografia. 

Però a mi el que m’agrada és mirar com passen les estacions a través dels arbres de l’era, i la majestuositat dels ocells que s’aposenten sobre la branca més enlairada, una de les més fines de totes potser, i allà, malgrat venti, plogui o caigui foc, divisen les nostres foteses amb una seguretat que només ells poden sentir des de tan amunt.