diccionari de les sensibilitats (2a part)

Uns dies enrere vaig anar a veure la meva mare i la meva germana gran, que té cura d’ella des de fa uns mesos llargs. Totes dues van quedar vídues fa relativament pocs anys. Primer la meva germana, després la meva mare. En això de les pèrdues la meva germana sempre s’ha assemblat més al meu pare. Les ha portat interiorment i en silenci, que és potser el que més pesa. Vaig escriure una vegada sobre el diccionari de les sensibilitats, que no és un altre que aquell que em van transmetre els meus pares i els meus germans. Feia molts anys que no havia estat en aquell carrer. Vaig acompanyar-la a comprar al súper on abans hi havia el mercat municipal. No quedava ni rastre de la parada de llegums, ni de les peixateries, ni de la petita merceria en una de les cantonades, aquella on hi venien de tot per inversemblant que fos. Ni res, per descomptat, de la vida que abans hi havia a diari amb el transitar de les dones -sobretot- portant les seves cistelles i carros. Després, mentre preníem una cervesa en un bar del davant del súper, va passar la Carmen, que vaig reconèixer de seguida rere la mascareta. Com ens vam alegrar de veure-la! Jo sempre la coneixeré com la Carmen de l’estanc, perquè havia treballat a l’estanc que hi havia al costat del Frankfurt Roca quan jo era encara molt petita. M’hi passava tardes senceres amb ella, entre cartrons de tabac que anaven a comprar els més fumadors del poble. Segurament ella podria fer un retrat meu de nena més fidedigne que no pas el que podria fer jo mateixa. Va seure amb nosaltres a prendre una cervesa i unes olives farcides. Era migdia i tornava de la farmàcia, on havia començat feia uns mesos a treballar. “Mira com són les coses, m’he passat no sé quants anys venent tabac que mata i ara venc medecines en una farmàcia, estic pensant que la meva vida és molt estranya...” Vam riure, sempre tan entusiasta i vital, ella, malgrat les dificultats que se li hagin pogut presentar. Vam continuar el camí cap a casa de la meva mare i ens vam acomiadar. Espero tornar-la a veure aviat. 

Va ser mentre la Sílvia preparava el llom arrebossat per dinar que vaig parlar-li de les Receptes de Julie (per què ho vaig fer? No ho recordo exactament). El miro en la versió francesa perquè hi ha tots els programes disponibles i de pas practico la llengua gala, que sempre va bé per refrescar vocabulari. Seria potser el dia plujós, l’interior de la cuina de la casa dels meus pares, l’oli bullint a la paella, el fet de ser allà mirant com preparava el llom amb l'ou i el pa ratllat. Ella també n’havia vist algun a TV2. Vam exclamar a l’uníson: “i surten uns paisatges que t’agafen unes ganes de viatjar per França!” Recorríem verbalment la Provença, la Bretanya, Normandia, París...

Li vaig explicar el darrer que havia vist, de la zona de les Landes, en què una perruquera cuinava uns llimets (lapes) a la manera d’un estofat de carn: amb un sofregit de ceba i tomàquet, pastanagues i patates i un bon brou. Els agafaven quan baixava la mar, a les roques que quedaven amagades sota les algues. Va ser llavors quan em va parlar de la roca de la Cala Montgó. “Jo tenia una roca tota pelada”, “Pelada?”, vaig preguntar-li. “Sí, els estius que havíem anat a Sant Pere Pescador amb el Linacero, anàvem a aquella cala i hi havia una roca enorme on picava fort l’aigua i estava plena de lapes... jo em plantava allà amb un ganivet i de la roca a la boca, me les menjava, que n’eren de bones!”. Després li va marxar la memòria fins a la primera vegada que va menjar garotes, també amb el seu primer marit: “va ser un pescador que ens en va oferir. Vam anar a una cala plena de còdols, i costava horrors baixar fins allà, però érem joves i llavors podíem (tancava els ulls i assentia nostàlgica). M’havia de posar sandàlies de goma. Tot l’aigua era un fons negre de les que n'arribava a haver. Aleshores va venir un pescador, sí, era un pescador, i les va treure i se’n va anar a una caseta d’aquestes que hi havia abans a la platja on hi tenien una mica de tot i va portar un ganivet i una barra de pa. Ens les va obrir per la meitat i va començar a untar la carn a les llesques de pa. Sense més. Un manjar...  Records!”. 

Em va semblar veure la cala escarpada, el sol brillant, les seves vestimentes hippies de finals dels 70, la caseta en fusta blanca del pescador segur que ja desapareguda, l’aigua clara i el fons marí ple d’eriçons. Vaig tocar aquell moment de felicitat a través de les seves paraules. No era només la roca, era com ho descrivia. I vaig pensar llavors en aquell diccionari de les sensibilitats i les nostres històries viscudes. 

Cala Montgó