la trucada a la secció de defensa de l'ambaixada espanyola a Berlín

Acabava de tele reunir-me amb el meu cap. M’havia dit que truqués la responsable de compres d’El Corte Galés per proposar-li en negre un dels plastrons que demanaven en antracita. Feia una hora i mitja que ja li havia enviat un correu fent-li la mateixa proposta, però J. em va suggerir que la truqués per agilitzar entregues. Des d’abans de la pandèmia que no parlava amb S. per telèfon. En una reorganització de la plantilla de la firma madrilenya, van traslladar-la de botiga des de Mallorca a la central de compres a Madrid. Va iniciar la nova aventura sense saber però amb entusiasme, així m’ho va assegurar aquella primera vegada amb aquell timbre càlid i proper de la seva parla. Fins i tot ens va demanar ajuda i col.laboració, que vam donar de bon grat. Després van arribar més canvis i més enrenou. Canvi del magatzem logístic de Càceres a Valdemoro i iniciació al SAP, el sistema informàtic amb què ens vam familiaritzar nosaltres feia gairebé dues dècades. Vam percebre CAOS i desorganització a nivell administratiu, perquè quan arribaven, no acceptaven les mercaderies que ens havien demanat. No les tenien enregistrades al seu nou sistema. L’enrenou també va ser per a nosaltres durant uns mesos llargs que podríem dir-ne de transició. Nosaltres havíem viscut períodes com aquells, així que no quedava una altra que transigir i esperar a que mica en mica tot es posés a lloc. El client mana. Després d’allò S. va endurir-se perquè l’havien fet endurir. Ho vaig percebre en els seus correus. S’havia tornat molt més exigent, sobretot amb el tema de l’entrega de la mercaderia al nou magatzem on rebien des de les galetes que venen a la secció de Gourmet fins als botons destinats a les camises d’home d’O. Pucci. Si no quedava tot ben lligat, després se li embolicava la troca a ella amb devolucions, trucades, e-mails i mals de caps. Em coneixia la història. 

Vaig acabar la tele reunió i vaig marcar el número de telèfon de l’Essa, no estava segura si em contestaria des de Tomás Bretón o des de casa seva, amb la pandèmia s’ho havia anat intercalant. Al cinquè to em va respondre la veu d’un home, no vaig entendre ben bé què, però vaig pensar que seria un dels recepcionistes que tenen a la central. Vaig estar-hi en una visita ràpida a principis del 2016. Era com la recepció d’un ministeri, sense haver-hi estat mai, però m’ho vaig suposar. Amb cinc recepcionistes rere el mostrador i dos guardes de seguretat drets a les escalinates d’accés als ascensors, com lleons guardians de les Piràmides de Luxor. Les baranes en llautó i el sòl d’un terratzo fosc i brillant, encara que desgastat de tan antic. En aquella època S. encara estava a Palma venent colònies a la secció de perfumeria.

-Bon dia, sóc la Silvana Roig de De Müller, que hi és l’Essa García?

-L’Essa? No, no, no. De fet, l'Essa no treballa aquí. D’on m’ha dit que truca?

-De De Müller, és per al departament de fornitures. No? Doncs he trucat al telèfon que posa just a sota de la seva signatura.

L’home tenia una veu d’aquestes tan agradables, diré … com la del Constantino Romero, que sempre m’havia agradat molt. De seguida va advertir l’errada i amablement va fer per presentar-se.

-Disculpi, Silvana, sóc l’Alfonso Gutiérrez i això és la secció de defensa de l’ambaixada espanyola a Berlín.

-Com?

-Si, un departament de l’ambaixada espanyola a Berlín.

-Ah, doncs es deu tractar d’un error, és clar, jo estic trucant al Corte Galés a Madrid- - vaig mirar la pantalla del telèfon, indicava el prefix 91.

-Truca bé, pot ser que en comptes de 43 al final, hagi marcat 34 que és el nostre.

-Ah, sí, sí. Ho estic veient, es tracta d’un error, he creuat els números sense adonar-me'n.

-No passa res, tot sigui això, que tingui molt bon dia.

-Bon dia i disculpi les molèsties.

Vaig riure una estona per l’errada tan tonta, em vaig imaginar l’ambaixada amb unes escalinates elegants en un edifici del centre de Berlín, i l'Alfonso amb un vestit jaqueta i corbata. O potser també estava teletreballant i anava en xandall, però preferia imaginar-me la primera opció. Vaig tornar a marcar el telèfon. Es va posar l'Essa. No vaig dir res de la trucada anterior. Vaig comentar-li la proposta del plastró en negre en comptes d’antracita. Em va atendre molt amable, com d’abans de tots aquells canvis que la van trasbalsar. Potser l’he de trucar més sovint, vaig pensar. Res com sentir la veu de la persona a l’altre costat del telèfon.

-Doncs ho he de consultar amb patronatge perquè això ho volen per als uniformes de la Guàrdia Civil. Pertany a un concurs, no és producció nostra, no sé si els encaixarà.

Aquesta vegada havia premut bé el número de telèfon. Ens vam acomiadar cordialment i esperaria un nou e-mail. Vaig mirar el cel per la finestra de l'habitació. Tot estava en ordre. Feia sol i vent, i vaig vídeo-trucar el meu responsable, que em va respondre amb la seva veu enllaunada. “Casualitats, eh?” Va dir i va riure, tornant els seus ulls cap a la pantalla. Estava treballant al menjador de casa.