Aquests són els meus avis materns el dia de la seva boda, un dia pels volts del 1926 a Ripollet. Ell tenia 30 anys, ella 17. L’avi, amb un aire al Rodolfo Valentino, amb el seu vestit jaqueta, engalanat amb la pajarita al coll de la camisa, la rosa blanca a l’ullal de l’americana, el mocador a la seva butxaca, els guants blancs que sosté a la mà, una mena de rosari que li penja al pit i els cabells pentinats i enclenxats cap a un cantó. La iaia, no he trobat paral·lelisme amb cap actriu de cine mut. De rostre angelical, vestia de dol per la recent mort del seu pare, amb un vestit cosit per ella mateixa, merceditas amb taló als peus, una fina creu penjant del coll, el vel blanc aguantat per unes floretes que hi feien de clip. El ram, semblen gardènies blanques barrejades amb alguna altra flor més petita.
Com es van conèixer? Ho he contat aquí, però ho tornaré a relatar. Primer diré els noms: L’avi es deia Eduardo i va nèixer a Cartagena (Múrcia), es va llicenciar en magisteri a l’escola militar de Toledo, perquè el seu pare havia sigut militar i va morir de febre groga quan va tornar de la guerra de Cuba l’any 1898. Així que l’avi es va quedar orfe molt petitó. I tots els fills de militars tenien dret a una educació gratuïta en aquesta escola de Toledo. Allà tenien l’opció de triar la carrera militar o bé la de magisteri. Ell va triar magisteri. De fet allà va coincidir amb Francisco Franco, que era uns quatre anys més gran que ell, i com era un internat havia arribat a compartir habitació amb el futur dictador i altres estudiants. Amb alguns d'aquests havia fet amistat a Toledo, i quan durant la dictadura franquista venien a Barcelona com a alts càrrecs militars, havien passat a saludar l'avi per Montmeló.
Com a mestre nacional va ser destinat a Catalunya quan tenia vint-i-llargs, primer a Cerdanyola i després a Ripollet. Com l’avi va viure amb nosaltres quan la iaia va morir atropellada per una camió, puc contar de primera mà el que ell m’havia contat, i era que el primer que va fer quan va arribar a Catalunya va ser agafar pamflets i revistes en català per aprendre’l, pamflets que no estaven permesos per la dictadura del Primo de Rivera que hi havia llavors. Exercint de mestre a Ripollet va ser on va veure per primera vegada a la iaia Joaquima. Ell sempre havia sigut un home presumit -com podeu veure a la foto- i a qualsevol del poble de Montmeló que li pregunteu us dirà que el recorda amb el seu vestit jaqueta, la camisa, l'armilla i la corbata. Ah, i La Vanguardia sota el braç, que llegia cada dia de cap a peus. En va ser un dels primers subscriptors. El fet és que si li feien falta uns botons de puny per a la camisa, cap al cicle de la Candiona que hi anava. La Candiona era la mare de la Joaquima, és a dir la meva besàvia, i un cicle era com un Corte Inglés en petit, on hi podies trobar de tot per al vestir interior o de mudar, articles de merceria i perfumeria. La iaia joveneta hi despatxava de vegades, així va ser que quan la va veure va dir: "Caramba, esta chica! Esta chica tiene que ser para mi". I és clar, cada dia li feia falta alguna cosa: ara uns mitjons de tergal, ara una corbata, ara uns mocadors... La besàvia, que era d'armas tomar, de seguida ho va veure i li va dir a la Joaquima: aquest mosso ve tant perquè t’està rondant, t'està rondant!
Dit i fet. La iaia va engegar a dida un noviet que tenia i es va comprometre amb el murcià. I el Domènec, el seu pare, que era republicà i català, va dir que la seva filla no es casaria amb un castellà i de dretes. Però va poder l’amor, al pare de la iaia li va agafar un infart del disgust i va morir amb 54 anys. Per això ella es va casar de dol, per la mort del seu pare. Sonaria la marxa nupcial de Wagner després del sí vull? De tot això farà ara cent anys. No us sembla una història de pel·lícula?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada